Ens llevem i correm per posar-nos a punt. Correm cap a la parada, per poder esmorzar, cap a la feina. Correm per no ser impuntuals, per veure els tràilers d'abans de la pel·lícula, per ser dels primers a la cua del concert. Correm per comprar regals d'última hora, per evitar que ens tanquin el súper, per pujar al metro de mitjanit. Correm quan volem refer-nos dels àpats, quan viatgem a llocs molt visitables, quan percebem una urgència fisiològica. També correm simbòlicament. Correm cap a una meta imaginària, correm perquè ens sembla que l'amor s'escapa, correm per tenir una vida ben entretinguda. Correm per fugir dels nostres fracassos, correm per assolir els nostres propers èxits. Correm perquè som esclaus de la velocitat aliena, que entenem com a pròpia. Tanquem els ulls i correm musicalment: correm amb el Lust for life versió Iggy Pop, amb el tema principal de Rocky, amb el Runaway de Bon Jovi. Tanquem els ulls i correm cinematogràficament: correm amb els protagonistes de Carros de foc, amb Forrest Gump, amb Jason Bourne. Correm tant, i tan sovint, que quan ens fa la sensació de no córrer ens sentim estranys, perquè correm com respirem. Però quan deixem de córrer i veiem córrer els altres, de sobte córrer es torna el menor dels nostres problemes. Ens adonem que corríem perquè havíem confós la rapidesa amb l'efectivitat, el moviment amb la plenitud. De fet no cal deixar de córrer, només córrer menys. Aturar-nos a pensar perquè correm, donar-li un sentit. Córrer perquè tenim pressa, córrer perquè tenim ganes de córrer, i no perquè les circumstàncies ens hi empenyen. Córrer espontàniament, d'alegria, per diversió, i no córrer amb l'esbufec del que se sap corrent per obligació. El món vol córrer, però ningú no ens demana que correm. Quan deixem de córrer, descobrim altres ritmes. El del silenci, el de la paraula, el de la quotidianitat. Descobrim els altres mons que viuen al nostre, descobrim els paisatges que la velocitat ens difumina. Afrontem els debats, entenem les disjuntives. No cal córrer per derrotar el temps, el temps ja ha guanyat abans que li plantem cara. Córrer és fer-li el joc, perquè ens fa menys conscients de la seva naturalesa. És el temps el que corre, imparable, decidit a acabar-se. No el guanyarem mai, com a molt li traurem pròrrogues. Deixant de córrer, l'alentim. I aquesta és la nostra veritable victòria.
