Christopher Browning, historiador de l'Holocaust, ha dit que «mai ha fracassat un genocidi per falta de voluntaris per matar». És terrible. Es tracta de gent que segons Hanna Arendt s'esforcen a fer la seva macabra feina el millor possible sense plantejar qüestions morals, en una terrible banalització del Mal. I això és el que feia Kurt Prüfer, enginyer de l'empresa Topf und Söhne, quan va escriure en el 1942 una carta en la qual expressava la seva satisfacció perquè els forns que hi havia instal·lat al camp de concentració de Buchenwald rendien un terç més del previst. I afegia que «cinc forns triples, quinze forns, poden incinerar 800 cossos en 24 hores. Això vol dir que un forn triple pot cremar prop de 53 cossos per hora». Com disposar dels milers de cadàvers de les persones que assassinaven era un veritable problema per als nacionalsocialistes, suposo que l'enginyer Prüfer, que no es plantejava cap problema moral pel que feia, va ser felicitat pel seu bon treball i que fins i tot havia de sentir-se orgullós de l'èxit aconseguit pels seus desvetllaments. El que s'ha dit, la banalització del Mal.
Per això és una bona notícia la recent condemna a l'altra banda de l'Atlàntic dels responsables de l'assassinat sistemàtic d'opositors a l'Escola Mecànica de l'Armada de Buenos Aires, la tristament cèlebre ESMA. Ells van fer «desaparèixer» 4.000 persones durant la dictadura militar per l'expeditiu mètode de llançar-les des d'avions a les aigües del Riu de la Plata. Com també és bona notícia la condemna a cadena perpètua del general serbi Ratko Mladic que va dirigir la matança de 8.000 homes, dones i nens a Srebrenica mentre els cascos blaus holandesos miraven cap a un altre costat. Srebrenica és com Alep, Hiroshima, Guernica o Sabra i Xatila, noms per sempre associats a la maldat humana. Malauradament n'hi ha molts més perquè l'home al llarg de la seva història ha demostrat estar més a prop de la definició de Hobbes que de la de Rousseau. A Mladic l'ha condemnat el Tribunal Penal Internacional que jutja a l'Haia els delictes comesos durant les guerres que van seguir a la implosió de Iugoslàvia. El seu cap polític Radovan Karadjic ja havia estat condemnat a quaranta anys i el mateix president serbi Slobodan Milosevic també va acabar per aquestes mateixes raons en una presó holandesa on va morir el 2006.
Tots ells van participar en el genocidi de musulmans a la República Srpska que avui no forma part de Sèrbia, com ells pretenien, sinó de la Federació de Bòsnia i Hercegovina. En aquest genocidi convergia el nacionalisme ètnic amb el desig d'apoderar-se d'unes terres per l'expeditiu mètode de matar els seus ocupants i obligar a fugir els supervivents. Els nazis en deien lebensraum, espai vital, perquè tots els nacionalismes són expansius a costa dels seus veïns. Els sona això de «Països Catalans»?
Tot i així, segueixen sent molts els canalles que no paguen pels seus crims des de Stalin a Mao, des de Karame a Pol Pot i des Pinochet a Idi Amin Dada, encara que alguns acaben assassinats com Gaddafi o el mateix president Saleh al Iemen fa només uns dies. A d'altres els protegeixen els seus amics amb dret de veto al Consell de Seguretat de l'ONU per evitar enutjoses investigacions que els poguessin treure els colors. I hi ha sàtrapes destronats que troben protecció i asil polític, com el tunisià Ben Ali a Aràbia Saudita o l'etíop Mengistu Haile Mariam a Zimbabwe.
També passa que de vegades la justícia se la fan ells mateixos, com aquest altre general -aquesta vegada bosniocroata- Slobodan Praljak que va ser qui va bombardejar el Pont Vell de Mostar sobre el riu Neretva, una joia del segle XVI que unia al sector musulmà amb el sector croata de la ciutat. Era per això un pont simbòlic, com el Pont sobre el Drina que va donar nom a la preciosa novel·la d' Ivo Andric que reflecteix de manera magistral el flux i reflux dels imperis Otomà i Austrohongarès sobre la regió balcànica, on han deixat una atomitzada herència racial, cultural i religiosa que explica molt del que després hi ha passat. Els ponts es fan per unir i per això els odien els que treballen per desunir, com aquest general Praljak que acabo d'esmentar i que s'ha suïcidat de manera melodramàtica bevent una butllofa de cianur enfront dels membres del tribunal que l'havien condemnat a vint anys de presó. El mateix havia fet Hermann Göering a la seva cel·la de Nuremberg just abans de ser penjat el 1946. Un any abans s'havien suïcidat Hitler, Himmler i Goebbels. Sembla que se m'embruta la ploma després de citar tants indesitjables. Serveixi d'excusa que sense ells el món va tenir una oportunitat per ser millor.
Em temo que mai aconseguirem evitar que sorgeixin assassins capaços d'arrossegar pobles sencers a cometre atrocitats en nom de la raça, la religió, la nació (pensin l'actual drama dels rohingya), per odi o per pura insània, però és bona notícia que alguns estiguin pagant per això. No tots, però per alguna cosa es comença i per això l'existència de tribunals penals internacionals per jutjar crims de guerra, de genocidi o contra la humanitat, com els ja existents per Iugoslàvia o Ruanda, són una bona notícia.
I entre nosaltres bo serà vigilar els brots d'odi polític o la mateixa mort d'un home per portar uns tirants amb la bandera espanyola. Perquè els incendis que promou l'odi es propaguen molt de pressa.
