Aquests dies, per a molta gent, les sobretaules es complementen amb la tradicional ruta per representacions de Pastorets, pessebres vivents i quines que, al marge d'ajudar a pair, ajuden sobretot a airejar-se una miqueta. I sort en tenim, de les aportacions voluntàries i desinteressades d'un grapat de persones que, any rere any, fan aquesta feina d'entretenir la resta, faci fred, nevi o plogui. És tracta de persones anònimes que només pretenen mantenir la tradició encara que faci molta mandra això d'haver d'aixecar-se de taula molt abans que els altres, disfressar-se, maquillar-se o parar taules i cadires per acollir els milers de visitants, que assedegats d'espectacle volen sortir de casa.
És l'esforç d'una societat que sap que això de mantenir i preservar les tradicions requereix dedicació, voluntat, temps, de vegades fins i tot diners de la pròpia butxaca i moltes dosis de generositat. I curiosament, aquests dies veient com uns simulàvem la matança del porc, l'ofici de fuster o l'anunciació m'ha vingut al cap la immensa distància que hi ha entre tota aquesta colla de catalans voluntaris, aplegats a l'entorn d'un mateix objectiu, i l'egoisme de la política, on ara que hem de tornar a constituir un Parlament i un govern ja veiem que costarà suor i llàgrimes posar-se d'acord per fer possible una legislació estable, capaç d'avançar cap a coses tan senzilles com exigir la immediata sortida d'aquells que sense cap mena de raó són a la presó, el retorn dels que han hagut d'exiliar-se per evitar-la, i recuperar l'autogovern de Catalunya, al marge de tornar a governar un país que fa massa temps que no pren cap altra decisió que no sigui la vinculada a l'independentisme.
Massa generositat per a uns polítics, que un cop passades les eleccions, ja només pensen en com desgastar el contrari i com beneficiar-se de les febleses de l'altre, quan, no oblidem, som encara un país intervingut en un Estat que segueix sense pensar res en positiu per a Catalunya. I en canvi, tant bon rotllo que hi ha als pessebres vivents.
