Ni ahir, ni tampoc avui, no hi ha un sol republicà a Catalunya... ni a Espanya. Cap. Zero. Tots -pares, mares, fills, filles, avis, àvies, nets, netes, padrins, padrines, tiets i tietes- som súbdits, monàrquics convençuts davant del poder de dimensions còsmiques de Ses Majestats de color blanc, ros i negre, Melcior, Gaspar i Baltasar, respectivament.

Per una nit i un dia els Reis d'Orient ens transporten de la república ideal (si és que n'hi pot haver alguna) als designis de la màgia, fundats a cops de caramels -a Llagostera els repartien sense gluten, per cert-, al son d'una cantarella immemorial i a base de fanalets i de regals, que avui, per cert, toca obrir. Presents vinguts de lluny (o de més a prop) que han costat sang, suor i llàgrimes, i uns quants euros, per fer arribar a cada casa. Pobres, els soferts patges -ells fan la feina bruta, els Tres Reis s'enduen la glòria-, que al llarg dels últims dies i fins a última hora han hagut de recórrer botigues, botigues i més botigues (o Amazon) a la recerca del regal més desitjat, més horrorós, més incomprensible, més inútil o més estrambòtic. Regals, en definitiva, per a tots i més, que agradaran, potser, o no.

Regals que hauran estat oberts amb desfici, alguns; amb indiferència, els altres; fins i tot amb displicència en alguns casos. Regals que duraran el que durin, si és que duren. Regals que provocaran la histèria dels més petits, els únics que professen fe veritable en la màgia dels monarques vinguts de l'Est. Regals que hauran buidat els comptes corrents dels més grans, els que saben -fotuda experiència- que la fe és il·lusòria. I per postres... tortells, vinga tortells que el diable carrega amb faves que surten cares a qui les mossega, figuretes a prova de qualsevol dentadura i corones més aviat ridícules. Fins a 910.000 dolços preveuen vendre els pastissers catalans avui, el dia de la monarquia, el de «la traca final de les festes de Nadal», en paraules del president del gremi a Barcelona, Elies Miró.

Ens ha tocat viure en el país del Nadal de no acabar-se mai; ni Peter Pan se l'hauria imaginat més llarg. I demà, diumenge, quan la masovera, oh, lai, la, tot s'ho menja (si és que encara li queda gana). I demà passat, dilluns, quan la bona dona compra llums i la resta de mortals canviem l'interludi reial per la vida més prosaica i... real, sense «i».