El nus gordià del 17 de gener

La nit electoral del 21 de desembre, vaig sentir, ja a quarts d´una, dos talls de veu a la ràdio que em van deixar inquiet. Per una banda un derrotat Xavier García-Albiol del PP pronosticava «problemes en l´arrencada de la legislatura», i tot seguit escoltava el portaveu del PP Pablo Casado pronosticant des de Madrid «problemas de arrancada de la legislatura» i essent ell més detallat i parlant de com alguns diputats prendrien l´acte i participarien de la vida parlamentària.

La mosca al nas: semblava clar que allò que no havien guanyat a les urnes es disposaven a aconseguir-ho per altres vies. Els del partit taronja de dreta extrema són tan donats a fer-se notar que ja han xerrat el que és entre un pla i un desig: que el jutge no deixi participar als tres diputats electes sota presó preventiva en la constitució del Parlament.

Aquest fet alteraria la composició per elegir la Mesa del Parlament, que és l´òrgan que ha d´ordenar el debat d´investidura i singularment el President o Presidenta, que té un poder molt rellevant a l´hora de proposar el candidat a la presidència i interpretar el Reglament per al debat d´investidura. Com que estem en una nova legislatura i cap partit ha obtingut majoria absoluta i, per tant, cap programa electoral podrà ser aplicat al 100% i s´haurà d´escoltar el programa de govern per conèixer l´orientació de la legislatura, em sembla, a mi també, un veritable error la presó preventiva per evitar la «reincidència delictual».

Estiguem molt atents al 17 de gener en la constitució del Parlament, allí tots els diputats electes haurien de poder-hi ser presents per a un acte crucial de la vida parlamentària. Tan crucial que demana d´un quòrum per a la seva constitució. En bona mesura «els problemès d´arrancada de la legislatura» ja anunciats durant la nit electoral es refereixen a si uns ciutadans que no saben els resultats de la instrucció ni han estat jutjats, poden ser barroerament privats dels seus drets fonamentals de representació política.

Un nou Josep Pla fenomenal

Els Reis d´Orient, generosos, han portat a casa el llibre inèdit de Josep Pla: Fer-se totes les il·lusions possibles i altres notes disperses. Recentment publicat aquest regal extra de la literatura planiana, deu haver estat molt exitós perquè els Reis de l´Orient han hagut d´anar fins a tres llibreries de Girona per trobar-lo.

L´edició ha estat preparada per Francesc Montero amb una acurada i il·lustrativa presentació que ens informa de la bona salut dels estudiosos planians al voltant de la Càtedra Josep Pla de la Universitat de Girona dirigifa per Xavier Pla. Ha estat desfer el paquet, acabar la distribució dels altres regals i començar a xalar amb un llibre que és una propina de primer ordre al molt que ens ha donat Pla.

Llegir i somriure per dintre, i aprendre i aixecar la mirada i pujar el nivell després de l´ensulciada general en la que vivim. L´escepticisme més ben informat, el reporter precís d´anècdotes impagables, el cronista fidel de la quotidianitat, l´escriptor devot del memorialisme, el mestre del retrat literari.

Ben aviat a totes les

pantalles

La propina planiana m´ha anat com anell al dit després d´acabar el llibre de la pel·lícula The darkest hour, l´instant més obscur, el decisiu mes de maig de 1940 i l´arribada de Wiston Churchill a la posició de primer ministre, que estarà a les pantalles a partir del dia 12 de gener.

Algú ben entès que ha vist la preestrena em va parlar molt positivament de la pel·lícula. A diferència de l´anterior biopic de Churchill vista aquest any que hem passat i que era una pastosa i insípida aproximació psicologista al personatge. El llibre tambe conté un segon capítol que repassa panoràmicament la vida de Churchill, que compta amb tantes biografies.

A mi em van marcar els dos volums completíssims de la biografia de Roy Jenkins, el laborista devot del primer ministre conservador. De la lectura d´aquest llibre tan ben escrit i documentat per Anthony McCarten en trec la convicció que, en una trajectòria política llarga de quaranta anys, el protagonista va tenir temps per estar en l´obscuritat, l´equivocació i en el més gran dels encerts. Que la vida és llarga i ondulant... per dir-ho a la planiana manera.

Itàlia

Em sembla indispensable fer una escapada a Itàlia en les properes setmanes per veure com van els preparatius per a les eleccions parlamentàries del 4 de març. Abans, la recta final cap a unes eleccions solia confirmar unes tendències electorals de fons.

Ara, les urnes donen sorpreses en el moment final. Conversa amb E.J.: «Mira, en el fons a Itàlia encara governa el gen democratacristià, dels que se´n diuen encara que no en facin, i que estan repartits per diversos partits. Un gen tan resistent com el convergent». Segurament veurem una coalició parlamentària entre el berlusconisme renascut -i potser guanyador- i el centreesquerra del Partit Demòcrata, tot mantenint el primer ministre Paolo Gentilone, l´home que havia arribat per ser un primer ministre de transició i que ara és convenient per a molts.

Nous pressupostos de l´Estat

El PNB ja té pràcticament decidit donar suport als pressupostos generals de l´Estat. De fet, el pacte firmat preveia un pla plurianual de compromisos i inversions. El dubte és si també s´avindrà a pactar els pressupostos del 2019. Si fos així, la legislatura espanyola arribaria quasi al seu final natural; si no, les eleccions podrien coincidir amb les municipals i europees de maig de 2019.

La revàlida municipal

No és el mateix fer unes llistes al parlament que preparar la maquinària per a les eleccions municipals del 26 de maig de 2019, a tocar. No estic d´acord amb l´amic Francesc-Marc Àlvaro, que aquesta setmana anunciava la confluència de tot el sobiranisme català en un sol partit a l´estil de l´SNP.

En els pobles i ciutats, la revàlida serà entre els espais ja consolidats dels convergents-pdecats-juntspercatalunya i el d´ERC. Si el contenciós català continua sagnantment obert, es pot votar molt, un altre cop, i amb to plebiscitari. Ciutadans no té ni una alcaldia a Catalunya i s´haurà d´espavilar. I el PP en té una. La batalla de l´alcaldia de Barcelona es torna a presentar oberta perquè el colauisme és vaporós (com tantes coses en els temps que corren) i una fórmula Junts per Barcelona pot ser victoriosa. Fil a l´agulla. L´ensulciada no ens pot deixar paralitzats sinó que l´esperit de superació ha de ser més exigent que mai. Tinc apuntat a l´agenda que demà dino amb la Neus Munté.