Un president gironí des de lluny enllà?

08.01.2018 | 07:12

En Carles Puigdemont, d´ençà que marxà a Brussel·les, em sembla que, políticament parlant, viu a un País de Cucanya, i ho dic amb tota l´estima i respecte que li professo. Les imatges mediàtiques que tot sovint utilitza on el veiem en una immensa fageda (Forêt de Soignes, un bosc de faigs al sud-est de la capital belga) em fan pensar en la Devesa de la ciutat de Girona, que ell mateix remembrà: «Hi ha quelcom especial, en aquest moment que les fulles cauen de forma definitiva i, malgrat tot, els colors d´alguna manera evoquen els boscos catalans. La Devesa de Girona, per exemple, té aquests colors marrons, ocres. Té aquesta connexió que ens permet sentir-nos un xic com a casa», manifestà a un mitjà de comunicació belga. Si no fos perquè tot plegat ha format part d´una campanya de màrqueting electoral improvisada, en la qual s´ha pretès estendre entre el seu potencial electorat la idea d´un president legítim a l´exili, hauria pensat que en Carles Puigdemont tal vegada és un polític romàntic com alguns del segle passat. Em voleteja pel meu cap calb la idea que quan passeja entre aquests grans faigs belgues un munt de quimeres li envaeixen el cap. Si no fos per les pernicioses conseqüències per a Catalunya que ha ocasionat aquest inacabable procés independentista, que accelerà de manera unilateral, empès pels dictats de la CUP, em faria il·lusió pensar que igual que en la memorable novel·la de l´escriptor gallec Wenceslao Fernández Flórez El bosc animat, ambientada en la «fraga de Cecebre» on els arbres tenen protagonisme relacionant-se entre si, i fent petar la xerrada com si fossin éssers humans, ell, en Carles Puigdemont, sent com els faigs belgues li parlen, i, com que sap francès, àdhuc els entén. Aquests mateixos faigs allotjaren, al segle divuit, Charles-Alexandre de ­Lorraine, germà de Francesc III de Lorena, emperador del Sacre Imperi Romà Germànic, qui fou governador general dels Països Baixos Austríacs, època en què aquesta regió gaudia de gran autonomia dins l´imperi, fins al punt que va assolir un llarg període de prosperitat i estabilitat, cosa inaudita en aquella època, i Brussel·les ja fou llavors una reconeguda capital cultural i econòmica. Explica la llegenda que quan Charles-Alexandre es rebel·là i finalment va caure de l´escambell per causa de la seva excessiva ànsia de poder, després de ser derrotat a la batalla de Leuthem, es refugià entre l´espessor del bosc de Soignes, on s´evadia i creava quimeres, igual que en Carles Puigdemont. L´escriptor català Pompeu Fabra, que gaudia d´una especial habilitat per descriure els mots, escriví que una quimera és una creació imaginària de l´esperit que es pren com una realitat.
El lehendakari basc, Iñigo Urkullu, que actuà de mitjancer quan el llavors president català no va voler convocar eleccions autonòmiques, i, en bescanvi, proclamà aquella República inviable, ha manifestat que per fer política s´ha d´estar present, que no es pot dirigir un país via internet. Hi estic d´acord. L´Oriol Jonqueres, que, mentre el seu exsoci al Govern viu en un luxós palau a Bèlgica els caps de setmana, ell continua vivint en una esquifida estança de quatre per quatre metres a Madrid dia rere dia, va escriure: «Jo no m´amago». Però el president cessat continua creant quimeres de manera irresponsable. Tal vegada faria bé de fer cas d´allò que escriví el filòsof romà Epictet al segle I de la nostra era: «Confiar en la vida i no ser al mateix temps prudent equival a confiar en la collita de blat després d´haver sembrat zitzània».

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook


Enllaços recomanats: Premis cinema