Mai abans s'havia pogut contemplar la tragèdia i l'horror de l'Holocaust tan de prop i tan vivencial com a l'exposició que s'ha desplegat a Madrid, oberta al públic fins al juny. El títol és un avís a navegants: Auschwitz, no fa gaire temps, no gaire lluny. Perquè encara tenim l'oportunitat d'escoltar el relat dels pocs supervivents de la bogeria inexplicable nazi que va provocar la mort a milions de persones. Devem les reflexions a la filòsofa Hannah Arendt, jueva, l'anàlisi més aguda sobre el que va anomenar la banalitat del mal i la terrorífica normalitat dels nazis. Partia de les impressions arran de les declaracions del criminal nazi Adolf Eichmann al judici del 1961, on el van condemnar a la pena capital. L'autora va escriure un seguit d'articles per a la revista New Yorker en els quals el descrivia com un pobre home, allunyat de mostrar el rostre d'un monstre, no gaire intel·ligent i inconscient del mal que va provocar perquè va ser el responsable dels transports dels deportats als camps de concentració a Alemanya i Europa de l'Est.
Arendt va descobrir un home no gaire espavilat, que no era un fanàtic antisemita, ni un geni del mal, ni un boig que obtingués plaer en reconèixer-se responsable de la mort de milions de persones. Mostrava simplement una incapacitat per pensar amb profunditat sobre els efectes derivats de les seves decisions.
Sembla ser que altres criminals nazis van mostrar aquest tarannà naïf que en paraules del psicòleg Roy Baumeister es defineix com «la desproporció entre la persona i el crim». Ara entendrem millor el perfil del president Trump, molt nerviós després de la publicació d'un llibre escrit per algú que va estar molt a prop d'ell, que el descriu com a dèbil mental, incapaç de ser president dels EUA.
