David Brooks, el columnista estrella de The New York Times, plantejava de nou fa unes setmanes la necessitat de reforçar la musculatura de les classes mitjanes i treballadores. Es diria que és el tema central del nostre temps i que la majoria de les seves derivacions -inclosos els moviments populistes- giren, d'una manera o altra, al seu voltant. No obstant això, ningú té clar quin tractament donar a una afecció que desborda les possibilitats de la política tradicional. Per descomptat, el significat del concepte «classes mitjanes» no equival en el món anglosaxó al que nosaltres fem servir. L'Estat del benestar i el creixement gairebé ininterromput de l'economia espanyola en l'últim mig segle, units a una demografia favorable i l'endarreriment secular, es van traduir en una millora de la qualitat de vida sense comparació en la història del nostre país: infraestructures punteres i hospitals públics, pas de la vida rural a la urbana, generalització de l'automòbil, restaurants Michelin... Definir-se com a «classe mitjana» forma part de l'imaginari comú dels espanyols, encara que per la seva extrema capil·laritat social aquesta adscripció sigui incerta. Per als americans, la classe mitjana vindria a ser la dels petits empresaris i professionals amb fort poder adquisitiu: almenys dues cases en propietat i un notable patrimoni en accions, fons d'inversió i plans de pensions. A Espanya, la classe mitjana ve determinada per un treball estable i certs hàbits de consum, no exactament per la fortalesa patrimonial.

Si als Estats Units l'erosió del somni americà ha eclosionat en el trumpisme -un fenomen polític que, no ho oblidem, ve de lluny i que ens portaria fins a Ross Perot-, a Espanya el malestar social ha donat lloc a una creixent fractura, amb pocs guanyadors i molts perdedors. I, més enllà d'alguns discursos suposadament benintencionats i de la mateixa fortalesa de l'Estat del benestar, es fa molt poc per atenuar els seus efectes. Així, per exemple, sorprèn que el PSOE de Pedro Sánchez es llanci a una gira espanyola a favor de les pensions, quan la crisi econòmica ha desgastat encara més el sòl de les famílies i dels joves (la majoria dels nous salaris són inferiors a les pensions que es paguen). També sorprèn que no s'apliquin polítiques imaginatives com a estímul a la cohesió social: una fiscalitat que fomenti l'estalvi a llarg termini, o ajudes generoses per fill, o un disseny del pla d'habitatge públic orientat cap al lloguer. Brooks, per al cas americà, n'ha suggerit algunes més: oferir un bonus econòmic als aturats de llarga durada que trobin una feina, reforçar els programes de formació professional dels treballadors -enfront de la noció de «universitat per a tots»-, crear plans específics per a la desocupació masculina o afavorir les cooperatives laborals, en línia amb el que fan països com Suècia o Dinamarca.

Sembla obvi que, així com els populismes reflecteixen un malestar real en la societat, el deure dels polítics és respondre amb solucions audaçes a problemes que desborden la seva capacitat d'actuació. I l'audàcia equival a imaginació i intel·ligència, sobretot perquè determinades respostes del segle XX ja no tenen avui la mateixa eficàcia. Ni comptem amb la demografia favorable necessària per sostenir un determinat Estat del benestar, ni l'estabilitat laboral és un fet segur -potser només al Japó-, ni el monopoli de la riquesa es correspon amb les fronteres d'Occident. Un recent estudi apunta que, en quinze anys, molt pocs països europeus seguiran al top ten de les potències econòmiques mundials. El PIB d'Espanya haurà estat superat pel de Mèxic, i la Xina segurament ocuparà el primer lloc en l'escalafó -per davant dels Estats Units-. Parlem de PIB, no de renda per càpita ni de riquesa individual; però en si ja defineix una tendència. El món cada vegada és més pròsper. Europa també, encara que ho és menys de forma relativa. Quan es viuen processos de canvi tan accelerats, es multipliquen els guanyadors i els perdedors. I el deure de la societat -i dels seus representants- consisteix a saber llegir adequadament aquestes transformacions per atenuar al màxim els seus potencials efectes perversos i impulsar les seves conseqüències favorables.