El sentit comú i Cs

«Li ha sigut molt fàcil a Cs arrabassar els votants que exigien un millor blindatge patriòtic espanyolista contra la Catalunya independentista»

10.01.2018 | 08:47

La paraula pronunciada per Cs i més repetida en aquest últim any és «sentit comú». Cs és el sentit comú segons el sentit comú de Cs, i no ho és segons el sentit comú dels altres partits polítics, ni de molta gent que no se'n refien gens. Així doncs, el sentit comú sona molt pompós en els discursos però no té cap significat real, traduïble a la pràctica.

Parlem, doncs, del sentit comú, una creació del primer psicòleg, abans que existís la paraula psicologia, d' Aristòtil, igual que va ser també el primer físic, el primer biòleg, en tot el primer, menys en matemàtiques. El sentit o sensori comú és una tosca intel·ligència natural primària que coordina, talment com un processador de dades, les sensacions rebudes pels sentits externs i dels interns. Petit excurs: el sensori comú és un cervell poc desenvolupat considerat com a focus intel·lectual i centre de les sensacions.

Aristòtil es va sentir tan cofoi amb la troballa del sentit comú que elucubrà que la consciència humana, la intel·ligència abstracta, derivaria d'ell, quan els homes se serviren de les mans per afaiçonar coses. «L'home pensa perquè té mans», va afirmar Anaxàgores i Aristòtil hi està d'acord.

Així era entès el sentit comú pels filòsofs clàssics i entre els escolàstics: una eina dels humans vinculada a la saviesa tradicional i popular, inqüestionable, la sensatesa, la prudència, el seny en certa manera. Una creença rústega d'interpretar i de jutjar el món d'un període històric, sense reparar mai si aquest coneixement estava viciat pels tòpics, pels prejudicis i els malentesos del llenguatge, per tots «els ídols (nicieses) de la tribu», segons expressió afortunada de Francis Bacon.

El sentit comú no és res més que el dipòsit, el gran magatzem, de residus tòxics conceptuals, dels prejudicis, dels tòpics. Els nominalistes primer, seguits pels empiristes, Locke, Hume, van ser molt crítics amb el sentit comú. Hegel i Marx van dinamitar-lo. El consideren el cúmul dels coneixements més esquifits, les màximes nècies d'una època, les imposicions mentals i morals; si algú, abans de Copèrnic o Bruno, hagués afirmat que la terra era rodona i que girava al voltant del sol hauria atemptat contra el sentit comú i en el pitjor del casos l'haurien conduït a cremar-lo a la foguera.

Albert Einstein va ser el definitiu enterrador del sentit comú: «El sentit comú és el conjunt de prejudicis acumulats a traves dels segles». Així doncs, la constant apel·lació que fa Cs al sentit comú, malgrat soni grandiloqüent, no significa res, perquè el sentit comú no existeix en la realitat, és sols una figura retòrica.

La irrupció exitosa de Cs en dues eleccions catalanes i el bon paper en algunes autonòmiques li han permès formar part del govern d'Andalusia i de Canàries amb el PSOE i en la comunitat de Madrid amb el PP. És imprescindible pel bé del PP o com del PSOE. El que significa que segons quins moviments faci el PP o el PSOE poden perdre el suport de Cs, potser el PSOE l'obtindria a desgrat de Podem, però en altres llocs es quedaria orfe de fulcres i no podria governar.

Els partits són heliocèntrics, giren tots a l'entorn d'un líder, el sol, que amb la seva influència il·lumina els acòlits i fa guanyar les eleccions, en el cas de Cs, indiscutiblement l'astre és en Rivera. Si el sol envelleix, el reemplacen i l'aparell polític aprendrà a rodar a l'enviró seu.

Cs es defineix com un partit reformista, liberal i centrista, els mateixos adjectius que empraven els de l'operació fallida d'en Roca Junyent, els de l'experiment del Partit Reformista, que s'havia de convertir en la necessària xarnera entre el PSOE i el PP. Rivera és la versió moderna d'en Roca Junyent. Un altre català, però no contaminat pel catalanisme i com el Partit Reformista fa olor de car perfum, com els productes elaborats en sofisticats laboratoris sociològics, aquells que s'anticipen al futur, que preveuen el que passarà a la societat als anys vinents i saben què es votarà i quin personatge ha d'encarnar la demanda popular. Si la realitat els contradiu, la retorcen, la recargolen, com si fos de plastilina, fins aconseguir emmotllar-la a la seva necessitat.

Cs em recorda molt la sèrie televisiva italiana 1992-1993, on tres homes d'una intel·ligència extraordinària intuïren com s'actualitzaria el futur i crearen un nou partit i un líder apreciat i popular, fora del bipartidisme del corrupte Partit Socialista i de la Democràcia Cristiana. Itàlia necessitava una forta sacsejada; una espectacular i convincent reforma, Itàlia necessitava Silvio Berlusconi.

S'han equivocat els que pensaven que en les passades eleccions es votava dreta o esquerra. Cs ha arrancat vots en els espais tradicionals del PSOE; els electors no votaven polítiques socials de progrés (els que optaven per l'esquerra elegien Iniciativa). Li ha sigut molt fàcil a Cs arrabassar els votants que exigien un millor blindatge patriòtic espanyolista contra la Catalunya independentista.

El PSC ens va confondre interessadament fent-nos creure que els seus votants eren només d'esquerres, encara erra proclamant que és la bestia negra de l'independentisme. Cs ho ha aclarit tot.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook


Enllaços recomanats: Premis cinema