La revolució avança des de les xarxes socials. Estirats al sofà de casa, milions de persones repiulen missatgets amb frases puerils, sovint dignificades amb moltes coloraines, bastides sobre lògiques ingènues a l'estil d'en Paulo Coelho, com ara relacionant la llibertat de l' Urdangarín amb el presidi d'en Junqueras o la despesa en el rescat de les autopistes amb el pressupost estatal en investigació. Els cartellets es difonen amb rapidesa infectant qualsevol mitjà d'expressió per la xarxa, tant li fa si és una web específica per penjar-hi fotos artístiques com una aplicació per avisar que arribaràs cinc minuts tard. Al darrere hi ha un exèrcit de propagandistes que assenyalen els temes que ens han de preocupar i, al davant, un exèrcit d'ingenus que adoctrinen els que ja estan adoctrinats, després de fer neteja de tots els contactes que segueixen altres dogmes de fe.

Un exemple de l'ús infame dels cartellets. Fa uns dies, el conseller impostor d'Economia ens adverava que el dèficit fiscal català és de 16.700 milions d'euros anuals. Poc després ens assabentàvem que el 58% dels ingressos de la Generalitat són per pagar els interessos dels diners que retornen de Madrid per fer rutllar les competències d'aquí. Aquest drama majúscul que ens escanya a tots plegats, inclosos els votants catalans de Ciutadans, es va traduir en cartellets de queixa perquè la policia havia arrencat els llacets grocs d'un coi d'arbre de Nadal. Al joc d'endevinar a quina galta s'amaga la piloteta, tots perdríem amb un somriure. Estirant del fil, vaig trobar un dels que es dediquen a fer-nos mirar el dit i no la Lluna: un desvagat del sud de Catalunya que va publicar un llibre, autoeditat, sobre les meravelles de la seva mascota, un gos únic i exemplar, millor que qualsevol persona, que va tenir la desgràcia de morir-se quan tocava.

La comèdia seguirà amb la investidura del president. Hom sospita que en un gir imprevist l'investit serà en Jordi Sànchez qui, com aquells criats discrets que després d'una crisi ascendeixen a majordom, amb el vestit ras farà reverències a qui s'endugui el darrer quadre del Palau de la Generalitat i mirant a càmera ens dirigirà alguna frase refregida d'en Gandhi, per mantenir el caliu esperançador d'un futur millor. Les tietes, com en els temps d'en Roca Junyent, embadalides diran «Que bé que parla!» i compartiran un cartellet amb un fons d'estrelles demanant com és que a un bon home amb fills el tenen engarjolat tan lluny de casa seva.