Poques vegades acostumo en aquest espai a parlar d'esports i menys d'esportistes perquè ja hi ha una gernació d'entesos que poden diseccionar fins i tot els més mínim detall de qualsevol competició, equip o jugador. Jo soc d'aquells que em vaig alegrar que en Philippe Coutinho hagi arribat al Barça, encara que sigui lesionat, però això no treu que encara estigui esgarrifat per la xifra que s'ha necessitat per portar aquest brasiler a l'equip blaugrana i sostreure'l del Liverpool. Alguna cosa falla a la nostra societat avançada quan és paguen 160 milions d'euros per veure un noi córrer darrere una pilota i no es paga el mateix, posem per cas, per portar un bon científic, un bon cirurgià o un gran mestre, per posar només tres exemples.

Ja sé què em diran els entesos, que no hi entenc res, que això és espectacle en majúscules i que, com deia aquell, si sabés de matemàtiques sabria que només que cada espectador d'un partit del FC Barcelona pagués 1 euro ja es cobriria de sobres la quantitat pagada per aquest noi, tenint en compte que un Barça-Madrid el veuen molts més milions de persones que els 160 milions d'euros que ha costat.

La qüestió és que l'escletxa que hi ha entre el futbol i la realitat social del país es tan gran que la podríem considerar com una distància còsmica o, dit d'una altra manera, com és que un país que ha de demanar un crèdit per pagar les pensions, perquè a la caixa de la seguretat social només hi queden teranyines, pot permetre's el luxe de tenir un esport capaç de pagar allò que no està escrit per un jugador, encara que sigui una estrella i encara que es pugui estrellar al futbol de casa nostra. Els jugadors, com els melons, fins que no s'obren i es veuen en acció no estan garantits. Però tot sigui per alimentar l'esperit d'aquells a qui ens apassiona el futbol.