Amb la retirada d' Artur Mas de la primera línia política i a pocs dies que es configuri la nova mesa del Parlament que donarà el tret de sortida a l'elecció del nou president i del nou Govern, s'intueix que, tant si es vol com si no es vol, la política catalana entra en un nou estadi. Segurament és el punt d'inflexió del procés que va començar el 6 i 7 de setembre, que es va consolidar l'1 d'octubre, el 26 d'octubre i finalment, el 21 de desembre. Aquest nou marc es confirmarà amb el nou govern sorgit de la majoria independentista del Parlament.

És un nou estadi del procés. Un nou escenari fruit del que ha succeït en els darrers mesos i les conseqüències que se'n deriven i en el qual s'imposa una lectura política diferent de la que es va fer en els cinc primers anys de procés.

El procés sobiranista en el qual està immers Catalunya des del 2012 té dues potes. La institucional i la social. La social n'ha estat el motor a través de les organitzacions independentistes -ANC i Òmnium Cultural- i la institucional a través del govern de la Generalitat i de les entitats municipalistes i els ajuntaments.

Ningú representa millor aquesta vessant institucional del procés que el president Mas. I la seva manera de fer, ha marcat en bona mesura l'esdevenidor del procés. Artur Mas ha estat un molt hàbil tacticista que ha sabut trobar una sortida a qualsevol situació complicada que dificultava la continuïtat del procés. Sempre ha tingut una carta no prevista, que no només desencallava la situació sinó que, a més, aconseguia donar aire al procés quan més ho necessitava. És el que alguns han definit com a astúcia. Davant d'un enemic més fort, calia ser astut, deien. La seva retirada de la presidència del PDeCAT , per tant, de la primera línia política, simbolitza també un nou temps en el qual aquest tacticisme sembla que tindrà menys pes del que ha tingut fins ara.

És cert que el president Puigdemont ha sabut també fer un molt bon ús de la tàctica i el «referèndum o referèndum» o la creació de Junts per Catalunya i la posterior victòria contra tot pronòstic en són dos bons exemples, però, degut a un infernal calendari, l'independentisme institucional es troba en un moment clau en el qual se li planteja un gran dilema: O bé continuar amb el tacticisme o bé deixar enrere l'astúcia i traçar una estratègia a mitjà i llarg termini. El problema segurament és que el calendari precipita els moviments a curt termini i la temptació tacticista és molt forta. Però el dilema entre moure's a base de tàctica, a mesura que els esdeveniments es van produint, o fixar una estratègia a llarg termini -encara que suposi renúncies a curt termini- és inevitable. I el que succeeixi en els propers dies forma part d'aquest debat. En funció dels passos que es prenguin en la composició de la mesa del Parlament o en la investidura del nou president tindrem pistes per veure quina opció ha guanyat, perquè, desenganyem-nos, les dues alhora serà molt difícil que convisquin.

Sembla ser que hi ha debat dins l'independentisme en aquest sentit. I és un debat que transcendeix l'independentisme institucional i que també afecta el social.

La contundent reacció de l'estat i la dificultat que suposa que els principals lideratges institucionals i socials de l'independentisme siguin a la presó o a Brussel·les dificulta molt l'acció d'aquest. Segurament serà ara quan caldrà prendre decisions -algunes de doloroses- sobre quin camí és el més adequat.

Tot indica que la temptació tacticista de mica en mica va deixant pas a la visió estratègica. Després de l'1 d'octubre, del 155 i del 26 d'octubre, però sobretot tenint en compte que els resultats del 21 de desembre confirmen un escenari molt similar al del 27 de setembre del 2015, i davant d'aquesta realitat, l'independentisme haurà de pensar estratègicament tenint en compte el mitjà termini. Un període en el qual hi haurà unes eleccions municipals que poden ser molt importants per al sobiranisme.

La clau de volta, però, és saber llegir molt bé quin paper ha de jugar el nou govern de la Generalitat en aquest nou estadi del procés. Si ha de mantenir el paper dels darrers dos anys o n'ha de tenir un altre pensant més al llarg termini. Aquí hi ha la resposta sobre quina de les dues opcions s'acabarà imposant en aquest nou període.

És un debat inevitable, difícil i que tindrà conseqüències per al conjunt del país. Caldrà analitzar tots els moviments tenint en compte aquesta clau. Alguns ja s'han produït, com el segon pas al costat de Mas o la retirada de Carles Mundó, però n'hi haurà més en els propers dies i caldrà saber llegir entre línies perquè cada moviment -per petit que sigui- ens donarà pistes. La resposta, en els propers dies.