Tot va començar l'estiu de 2007, fa deu anys i mig, quan els monjos budistes de Birmània es van rebel·lar pacíficament en protesta per la pujada dels preus, per manifestar el malestar general per l'opressió del govern sobre el poble i per demanar l'alliberament de la líder política empresonada, Aung San Suu Kyi, que lluitava per restaurar la democràcia en el país.

Els birmans estaven cansats de la insolidaritat de la comunitat internacional que, per diversos interessos, veia aquest conflicte amb indiferència. I és que enfrontar-se a la Junta Militar comunista de Myanamar significava enfrontar-se a Xina i a Rússia, països que finançaven i recolzaven aquesta dictadura.

Davant la revolta pacífica dels monjos, la resposta del govern militar va ser sagnant, amb desenes de monjos assassinats i de civils empresonats. Les protestes, conegudes com la revolució del safrà (degut al color dels hàbits dels monjos) començaren a Birmània el 15 d'agost de 2007. El 5 de setembre següent, en una protesta pacífica, els militars feriren tres monjos. Però lluny d'acovardir-se per la violència governamental, des del 18 de setembre les protestes van ser liderades per milers de monjos. Així el 22 de setembre més de 2.000 monjos es van manifestar a Rangun i uns altres 10.000 a Mandalay a favor de la democràcia i de la líder de l'oposició Aung San Suu Kyi. El 24 del mateix mes les manifestacions van tindre lloc a 24 ciutats del país i el 27, més de 700 monjos van ser detinguts. El ministre d'Afers Religiosos de la dictadura que governava Birmània des de feia 45 anys, el general Thura Mynt Maung, advertí els monjos que encapçalaven les protestes que el govern adoptaria mesures dràstiques contra ells. I malgrat aquesta amenaça, els monjos no van callar per tal de defensar la justícia.

També avui els monjos i les monges hem d'interessar-nos «per tot allò que és just» (Fl 4:7) i d'aquesta manera defensar la justícia, la veritat i la pau, tot recordant que, com diu la carta de Sant Jaume, «el fruit de la justícia neix de la llavor que els homes pacificadors han sembrat en esperit de pau» (Jm 3:18).

Degut a l'arrelament dels monjos a la nostra terra i a la greu situació que hem viscut al nostre país, els abats de Poblet i de Montserrat, en una nota de 21 de setembre, demanaren «als governants de Catalunya i Espanya un exercici de màxima prudència i responsabilitat per a un diàleg constructiu». Els abats de Poblet i de Montserrat recordaven als polítics que tenien «l'obligació d'interpretar el bé comú» i per això els demanaven que escoltaren «la veu de la majoria».

Pel fet que aquests monestirs «estan fortament arrelats en l'esperit i la història de Catalunya», els abats de Poblet i de Montserrat demanaven apostar per «la pau, el diàleg, les llibertats d'expressió democràtica, la convivència social i el respecte als drets individuals i als del nostre poble». També el monjo de Montserrat Bernabé Dalmau, en l'homilia del diumenge 29 d'octubre, ens exhortava a «defensar les legítimes aspiracions mantenint la calma i la no violència com hem fet fins ara». I ens animava a no defallir, ja que «ens ho poden prendre tot, però mai no ens hem de deixar prendre la pau, el civisme, la dignitat. Com a creients i com a catalans».

Per això davant la situació política del nostre país, en un altre comunicat, el 3 d'octubre els abats de Poblet i de Montserrat, juntament amb el prior de Solius, les abadesses de Sant Pere, de Sant Benet i de Vallbona i les priores de Sant Daniel i de Valldonzella, alçaven la seva veu en defensa dels drets del nostre poble, com no podia ser d'una altra manera.

I és que el silenci, davant d'uns fets tan greus com els que vam viure el setembre, l'octubre i el novembre passats, no hauria estat ni prudent ni assenyat. Callar, quan ens tocaria parlar, hagués estat una covardia, com ens ho recorda Jesús a l'Evangeli, ja que «que si aquests callen, cridaran les pedres» (Lc 19:40).