Ara que cassolada ha estat escollida com el neologisme del 2017, val la pena recordar Tots, un poema de Joan Brossa: «Demostrarem / que no volem / ni Bases ni Otan. / Com? / Tancant cinc minuts els llums / de casa i picant amb cassoles.» Demostra que les cassolades conviuen amb nosaltres des de fa temps.

El text brossià forma part de Gual permanent / Mapa de lluites, dos volums inèdits del poeta acabats de recuperar, que contenen poemes construïts entre 1977 i 1984. Llegits avui, molts resulten astoradors per la seva actualitat. Semblen escrits fa dos dies. Igual que els acudits de Jaume Perich.

De fet, aquest díptic d'inèdits -que consignen el retorn de Tarradellas de l'exili i les primeres passes de la Generalitat- pot ser llegit com una crònica poètica del principi de la transició. Un antidietari on es barregen la ironia i el compromís social, la denúncia i el surrealisme, els experiments visuals i la passió pels jocs metalingüístics.

El recull també inclou sentits homenatges, com Oda funcional a un gran patriota i humanista assassinat, on mostra l'acta del Consell de Guerra a Carles Rahola i el certificat de defunció, o al seu amic Sebastià Gasch, a qui dedica una necrològica molt neutra i lacònica.

Les proses retallades de Brossa són molt contemporànies. Si el poeta hagués conegut Twitter, m'imagino que n'hauria estat un usuari enfervorit. Textos com 1714 (imagino el trobador Cerverí de Girona dient / «Vota PSUC. Socialisme en llibertat» / en un spot de vint segons) es mereixerien ser retuitats sense parar.