Enguany es compleix mig segle de moltes coses. D'entrada farà 50 anys del maig més famós de la història: el del 1968. Mig segle d'una revolució contra el desencís dels joves que no resistien viure més temps en aquell món antic. També es compleixen 50 anys de la millor cançó de la història del rock: Sympathy for the Devil, de The Rolling Stones. En aquella època els àlbums musicals podien arribar a ser obres d'art i suggestions intel·lectuals i, al mateix temps, rotunds èxits comercials amb predicament entre el joves.
L'LP Beggars Banquet és una meravella. Especialment la primera cançó de la cara A, aquest Sympathy for the Devil, que traduït seria una cosa així com Compassió pel Diable. Una composició que a Mick Jagger li va venir al cap després de llegir El mestre i Margarida, del soviètic Mikhaïl Bulgàrov. El protagonista de la cançó es presenta com un home acabalat i seductor, que va estar implicat en les morts de Crist, del darrer tsar i dels seus ministres i dels germans Kennedy. També diu que va ser general a la Segona Guerra Mundial passejant-se dins d'un tanc olorant el ferum dels cossos. Només cap al final de la cançó revela el seu nom: Llucifer.
Sympathy for the Devil va projectar una imatge satànica dels Stones i especialment de Jagger i Richards, que firmaven la cançó. Una imatge que no havien projectat amb tanta polèmica, l'any anterior, amb un LP molt més explícit en aquest sentit com va ser Their Satanic Majesties Request (1967). I curiosament, en aquesta ocasió, amb aquesta cançó sobre el Diable no buscaven precisament això, segons explicaria, temps després, el mateix Jagger, que va qualificar d'estúpids aquells que els van acusar d'adorar Satanàs.
Deixant de banda la suposada vocació diabòlica dels Stones, aquelles obres incorporaven provocació, literatura, religió, crítica social... suggestió intel·lectual, en definitiva. El Diable no va vèncer aquell 1968, sinó que ho ha fet ara. Aturem-nos en la cançó més escoltada el 2017 a Catalunya. Es diu Me rehúso i la canta un veneçolà de 25 anys, que es diu Danny Ocean. La lletra resa: « Ba ba babylon girl. Ba ba babylon girl (?) Nena discúlpame y si te ilusioné yo no lo quise hacer». Lletres, per dir-ho d'alguna manera, com totes les d'aquest cretí gènere musical anomenat reggaeton, que no genera compassió pel Diable, sinó simpatia per ell i els seus objectius.
