Un govern esgotat

12.01.2018 | 01:14

Fa la sensació que el Govern central ha arribat al 2018 esgotat i mancat d'idees. Cs puja en les enquestes, impulsat per la seva victòria electoral a Catalunya i pel debat territorial. El PSOE es manté, amb certa tendència a l'alça, recolzant-se en les dificultats actuals que travessa Podem, que es van substanciant a mesura que les seves contradiccions internes resulten més patents. D'altra banda, la tradició és un grau que atorga un palpable nivell de resistència i afavoreix els partits històrics de l'estabilitat, PP i PSOE. Els seus sòls electorals continuen sent elevats, tot i l'aparició de noves formacions. És lògic que sigui així, perquè les inclinacions emocionals es mantenen en general al llarg de la vida, i més en societats envellides. La demografia aporta un biaix ideològic que premia l'immobilisme –i els privilegis establerts– enfront del canvi i la reforma. Espanya, en aquest sentit, no és diferent de la resta d'Europa. Realment, les divergències a Europa reposen en els matisos i no en les tendències globals.

El Govern ha arribat, però, esgotat i sense projecte a la seva segona legislatura. La crisi econòmica va impulsar el primer cicle reformista, com una exigència innegociable. Els homes de negre van portar austeritat pressupostària, pujades d'impostos i un nou marc laboral. Però aquest cicle es va anar acabant a mesura que el creixement del PIB endolcia el rigor dels deures encara pendents. Rajoy va guanyar les generals sense altre programa que evitar l'arribada a Moncloa del populisme podemita. Va ser un vot de la por, la qual cosa ens recorda que en l'imaginari del votant mitjà espanyol Rajoy és un polític dels anys 90, amb els elements positius i els negatius propis d'aquest fet. La incògnita per al PP és el llarg termini: la seva capacitat de consolidar una posició de poder que difícilment es mantindrà més enllà d'aquesta legislatura. La marxa de Moragas –mà dreta de Rajoy a Presidència– suggereix la primera retirada a les casernes d'hivern d'un membre clau del Govern, amb un sou sota el braç –com a ambaixador davant l'ONU– de 200.000 euros anuals. La sortida de Moragas compassa la pèrdua de prestigi intern de la vicepresidenta Soraya Sáenz de Santamaría, la missió a Catalunya de la qual es va saldar amb un fracàs clamorós. La seva habilitat tècnica –que ningú discuteix– contrasta amb una dubtosa intuïció política i Catalunya segurament ha segellat el seu futur polític, tot i la confiança que segueix posant-hi Rajoy. En els despatxos de Madrid es mira ja en una altra direcció.

Un govern exhaust i mancat de grans iniciatives anuncia canvis a mitjà termini. Rajoy desitja esgotar la legislatura, confiant en la inèrcia favorable del pas del temps: més ocupació, sous més alts, alguna rebaixa fiscal... No obstant això, els anys no resolen les qüestions enquistades. No sempre, almenys. Mentrestant, el PSOE i Cs acosten posicions. A favor d'aquesta aliança juga el desgast del PP i Podem –per motius ben diferents– i el final del bipartidisme. A favor juga la desconfiança que senten els populars cap al partit de Rivera. A favor seu juga també la previsible pugna interna que s'obrirà en el PP per a la successió, si els resultats electorals segueixen sense respondre. Ningú vol sumar-se al perdedor quan la derrota s'associa al final d'un cicle de poder. Per descomptat, encara és aviat per assegurar-ho. Parlem només de tendències, no de matisos.

La tendència opta per una determinada sintonia, mentre en descarta d'altres. La tendència crea opinió, encara que no necessàriament la imposa. I la tendència exigeix un horitzó de novetats per mantenir l'interès de la societat. Així va arribar Zapatero al poder. Així ho va fer Aznar també. I Felipe. La tendència no vol bloquejos, sinó cares noves. I aquesta és una dada a tenir en compte en un 2018 que arrenca amb el blanc de les nevades: la manca d'iniciativa erosiona els projectes polítics; com la improvisació introdueix un dubte raonable en la credibilitat dels governs. Sense lideratges sòlids, el futur ens sembla un lloc inhòspit. I el debat que el 2017 s'ha obert a Espanya és el dels lideratges.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook


L'últim El més llegit
Enllaços recomanats: Premis cinema