Rodrigo Rato no creu que la veritat ha d'expressar-se amb convicció, sinó que la convicció pot suplantar la veritat. A un condemnat a quatre anys per corrupció no se li hauria de permetre ni acostar-se al Congrés per higiene política, però l'exvicepresident del Govern ha tingut més sort que l'exvicepresident del Govern català. Un esvalota la cambra sense judici, l'altre és a la presó sense judici, amb l'agreujant que l'empresonat posseeix l'aval del vot democràtic. Amb tot, el rabiós testimoni insípid i xerraire de l'home que va enfonsar Bankia ofereix peces irrefutables. Rato sap millor que ningú que Rajoy volia empresonar-lo, perquè l'exdirector de l'FMI hagués recorregut al mateix protocol en cas d'haver estat elegit per Aznar, amb la qual cosa queda clar que tots dos precandidats exhibien mèrits equiparables.

En només dos dies, Rato ha causat més ferides al PP que Pedro Sánchez en dos anys, encara que això no sigui dir gaire. La maniobra de culpar Rajoy de la seva desgràcia a Bankia és útil estratègicament, però tan falsa com la resta del seu discurs. Va ser decapitat per Mario Draghi, abans que arrossegués a la sencera economia espanyola, el president del Govern mai s'hagués atrevit. La humiliació que Rato ha infligit al Congrés és culpa dels diputats. Des de la ubicació inicial, el compareixent va a la cambra nord-americana a un nivell inferior que els parlamentaris.

Contra els seus esforços per presentar-se com un maleït, Rato no està a la intempèrie. Segueix exercint de capitost, que donava lliçons de puresa mentre espremia les targetes negres amb furor d'addicte. Malgrat el seu complex de superioritat, ha abandonat a puntades de peu tots els càrrecs que li van regalar, des de la vicepresidència del Govern el 2004 fins a la presidència de Bankia, sense oblidar la seva inexplicada espantada de l'FMI. Així era l'altre candidat d'Aznar a la Moncloa. Costa assimilar que pugui esbroncar al conjunt de la població a través dels seus representants. Són els avantatges de practicar la corrupció patriòtica.