Hitler, Vichy, Suïssa

El procés ens ha despullat: som una societat molt majoritàriament de dretes, farcida d'adoradors de banderes. Ens ha retratat: hem descobert que entre nosaltres hi viuen una gran quantitat de supremacistes, ja siguin catalans o espanyols. S'han dit moltíssimes barbaritats per metre quadrat: hi ha qui ha esmentat Hitler i ha assimilat la dissidència, els que no donem (en primera personal del plural) suport a cap de les dues causes patriòtiques, als col·laboracionistes amb el règim nazi. Argument d'una qualitat intel·lectual diminuta, a l'alçada dels que també posen la França de Vichy pel mig, que hi són. El discurs polític dels independentistes, amb el líder d'un partit de dreta neoliberal al capdavant -no ho oblidem, camarades d'esquerres- s'ha dedicat a evangelitzar una idea tan pobra com capciosa: els espanyols són inferiors (i corruptes, feixistes, colonitzadors, ganduls, etc.); els catalans, la caraba (paraula castellana, ves, que en la llengua nostrada significa «ésser el que no hi ha», segons l'Enciclopèdia Catalana). I de la mà del «procés» ha emergit amb força un partit que ha fet de l'essència espanyola la bandera i que ideològicament -no ho oblidem, camarades d'esquerres- se situa a la dreta dreta. Estelada contra rojigualda. Republicans contra tabarnesos -l'efervescència pàtria ha difós la sàtira de Tabàrnia, un territori amb fronteres imaginàries que abraça la Catalunya espanyolista i abarca diverses comarques de Barcelona i Tarragona. En qualsevol cas, els resultats electorals del 21-D van aflorar un nou empat tècnic entre bàndols: la secessió (amb pocs matisos) guanya en escons, la unió (amb més) ho fa en percentatge de vot. Mentrestant, la Justícia ha deixat ben clar que els límits de la pell de brau són intocables mentre ho digui la Constitució, la llei de lleis que en el seu moment -no ho oblidem- també va emanar del poble català. No hi haurà cap «nova república» mentre la Carta Magna perduri; l'alternativa és una secessió a cops de falç.