Costa molt fer cinema. Intentar-ho. I en aquest país, on a sobre hi ha molt poca indústria, un fet que -de retruc- alimenta l'esgotadora i molesta pervivència de certes conductes elitistes i la falta de finançament a molts projectes sobrats de talent, encara més. Parlo de pasta, d'allò que permet fer realitat pràcticament qualsevol cosa. La figura del productor aquí, l'encarregat de buscar-la o posar-la, és una mica com la loteria de Nadal; diuen que existeix però a l'hora de la veritat hi ha confuses evidències. Tirant d'experiència, i atenent sobretot al projecte fílmic que molts ja coneixeu, i que durant els últims anys he tirat endavant conjuntament amb l' Albert València amb sang, suor i moltes llàgrimes, més de les que ens hauríem pensat mai i que d'haver-les previst ens haurien fet replantejar moltes decisions i algunes confiances, he pogut constatar l'hermetisme i la poca predisposició a estudiar i assumir projectes des d'aquest sector que creia més adult. De fet, això explica, en bona part, la generalitzada autocomplaença que, amb la complicitat del meravellós sistema de subvencions públiques, porta abduint el cinema patri durant tant de temps. Aquesta és la meva opinió, no nego que possiblement subjectivada per la llista de greuges que m'he hagut de menjar. És el que hi ha, i creieu-me si us dic que la faig llarga. La llista.

El que vull reivindicar amb aquestes línies, malgrat tot, és precisament la figura d'aquest productor atent i permeable, valent, visionari, amb un punt de bogeria i un mínim de coneixement dels diversos i variats gustos del públic, i encara més agrair al productor accidental, que és qui ha acabat assumint aquesta patata calenta en molts projectes de modestíssima naturalesa, la seva miraculosa irrupció. Molts professionals de la cultura, per amplificar aquest modus operandi a altres àmbits, abominen del sistema de crowdfunding i marginen i etiqueten despectivament la majoria de projectes que neixen sota la seva protecció argumentant que això és com potenciar la mediocritat. Entenc que ho diuen perquè la deuen conèixer bé. Per la meva part, no puc fer altra cosa que donar les gràcies a tots els que han treballat o participat en aquest projecte de manera desinteressada o romàntica, només faltaria, i sobretot als productors associats, els crowdfunders que, més enllà d'amistats o simpaties, han volgut fer de Mèdici sense ni pensar-s'ho. Menció especial al reduït grup de destacats empresaris gironins que van donar-nos l'impuls final, i als principals artífexs, l'assessor Miquel Gironès i l'advocat -i no obstant vell amic- Lluís Camps, que realment, si volguessin, podrien dedicar-s'hi. Jo ho deixo anar, mai se sap. Sigui com sigui, a tots i a totes, gràcies per creure-hi, per fer realitat aquest modest malson de sèrie B catalana, o com ens agrada dir amb l'Albert, de sèrie Ç. Sant Martí, amb les seves virtuts i els seus defectes, serà sempre vostre.