Estranya parella

14.01.2018 | 06:30

La primera vegada que vaig veure aquell embalum em vaig espantar. Semblava un fantasma nan. Perquè es movia, i del seu interior s'escoltaven veus. Era un bony de mig metre, cobert amb una flassada negra, just als baixos de casa, a la galeries de Cristòfor Grober de Girona. Allà cada nit dormen diversos sense sostre sobre cartrons. Però allò era una cosa fora del comú.

Llavors vaig comprendre qui eren. Els havia vist temps enrere a la plaça Diputació, dormint asseguts en un banc, davant els jocs. Em va cridar l'atenció que dormissin així. Asseguts. Es tractava d'una parella d'avis sense sostre. Eren molt grans, potser els més ancians que havia vist al carrer l'últim temps. I la seva imatge semblava dir que també eren molt sense sostre.

No obstant això, ella tenia cura d'ell amb atenció. Ell semblava esgotat, cansat de tot, i ella li donava ànims. Era una matinada de tempesta, encara era de nit i feia un fred insuportable. D'aquell fred que t'impedeix quedar-te quiet. Quan es va posar a ploure, ella va empènyer la seva parella fins a unes galeries limítrofes. Si fos per ell, la pluja l'hauria calat de cap a peus. Em va agradar aquella estranya parella. Des de llavors els vaig anar veient pel barri del Mercadal de matinada, quan surto a treure el cotxe de la zona blava. M'agraden perquè no paren de parlar, com dos adolescents enamorats, tot i la condició que suporten.

A ell el veig durant el dia assegut a la sortida del Caprabo. Sembla com si ella el deixés allà, ell tot just es molesta a sostenir un got on se suposa que demana almoina, perquè no en demana, ni tan sols pronuncia cap paraula. A ella no la veig en tot el dia, com si desaparegués del barri. Sé que a molts veïns els molesta que dormi gent a la galeria. Que la Creu Roja la tingui com a parada obligatòria.

Ara, cada vegada que torno a casa a la nit, els veig en aquell embalum que formen sota la manta. El mig metre es deu al fet que estan asseguts en un esglaó, com ho feien a la plaça. I es cobreixen amb les mantes i, a sota d'elles, tot i l'hora, no deixen de parlar. Fins i tot, moltes vegades, els escolto riure divertits. De què riuen, aquells dos? Com és possible que milers de parelles de llargs matrimonis s'odiïn en silenci en el confort de les seves llars, davant dels seus televisors, ben menjats, i a qui esperen llits tous, mentre aquells dos enamorats s'estimen així, a la intempèrie? L'amor és una llar, són parets, és confort, un altre confort, és menjar calent, indubtablement.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook


L'últim El més llegit
Enllaços recomanats: Premis cinema