any dedicat a l'escriptor Manuel de Pedrolo (l'Aranyó, 1918 - Barcelona, 1990) s'inicia enmig d'una Catalunya trinxada políticament. Es compleixen cent anys del naixement d'un autor que sempre va estar implicat en l'independentisme i la República catalana. Era discret i no li agradava actuar de «patum» -concepte que remetia als intel·lectuals amb acòlits-; no formava part de cap tipus de capelleta i defugia fer exhibicions de l'enginy en públic -només va concedir una entrevista a Josep Maria Puyal. Ens va impressionar durant la joventut, sobretot amb l'obra mestra Totes les bèsties de càrrega (1967). Un text que demanava atenció i que sovint t'hi perdies: demanava que hi posessis esforç de la teva part. Exposava un món kafkià en el qual la dictadura burocràtica, un sinistre personatge, anul·lava l'ésser humà. No sempre era un autor complicat. Llegir Pedrolo es va convertir en una carrera de fons; era impossible assumir-lo en tota la seva dimensió. Era tan prolífic que la seva obra vessava per totes bandes. Impressionava com enfilava personatges i arguments: experimentava. Una imaginació que et provocava posar-te a escriure. Gran creador de títols: M'enterro en els fonaments, Unes mans plenes de sol, Cendra per Martina o Un camí amb Eva. Va superar els 120 llibres. L'objectiu era «atacar» tot tipus de gèneres. Creia que la literatura catalana havia de contenir des dels llibres de sèrie policíaca -col·leccions de butxaca-, la novel·la distòpica o la d'aventures. Tot i que va ser criticat per l'elit catalana que considerava que el català només havia de ser una llengua d'excel·lència i no de quiosc, ell, insubornable, mai no va deixar d'escriure segons les seves conviccions.
