Al marge de totes les dificultats, no hi ha dubte que l´independentisme gaudeix d´una progressió lenta, però imparable. Avui, la majoria de sobiranistes són gent que després de la revocació de l´Estatut del 2006 han arribat a la conclusió que ni 40 anys de democràcia no han servit encara per convertir a l´estat espanyol en un company de viatge seriós, plural i fiable. Per a quasi tots ells, la separació definitiva és l´única solució, després de dècades de negociacions fallides, promeses incomplertes, decepcions i preses de pèl. Molts són catalans d´origen que s´han quedat en minoria al seu propi país. Però molts també són fills i nets d´immigrants d´altres regions de l´estat que veuen el seu futur i el dels seus descendents a Catalu­nya i que Espanya és incapaç de garantir-los, aquí, un entorn sociopolític a l´alçada de les seves expectatives.

L´altre «bàndol» es compon de subgrups molt més complexos i amb interessos ben diferents, inclosos els ideològics. Penso que els unionistes més legitimats són els que voldrien resoldre l´actual atzucac amb més autogovern o un estat federal. Després hi ha molts «catalans interins», immigrants d´altres regions que viuen i voten a Catalunya de forma transitòria, però que volen acabar les seves vides «a casa seva». No pateixen tant pel futur del país, com pels seus privilegis personals, que no volen veure afectats per quan se´n vagin. Aquests em fan un xic d´enveja, perquè tot i el meu compromís amb Catalunya i a pesar de la Carta Europea, que en teoria em garanteix els mateixos drets que a ells, no puc votar aquí només pel fet de no haver volgut ésser mai espanyol.

L´independentisme, però, també dona ales als carronyaires que s´alimenten dels cadàvers polítics que deixa darrere seu. Com Cs, que ha crescut arran de la catalanofòbia que el PSOE i el PP han promogut durant dècades i que a casa nostre els ha relegat a representacions parlamentàries merament testimonials. El seu representant figuerenc, Héctor Amelló, tot i havent-se «cansat de la vida a Barcelona», acaba de guanyar un escó al Parlament. Nascut a Lleida, la seva única professió coneguda és la de «polític» i com a exemple de la seva capacitat d´integració, imposa el seu dret a parlar en castellà fins i tot a les tertúlies. Però al marge de l´idioma, el més preocupant és que repeteix el discurs «oficial» del partit sense cap reflexió, ni crítica. Per exemple, que Cs «ha guanyat a l´independentisme», que simplement no és veritat. O que «Catalunya té un altíssim grau d´autogovern», quan no arriba ni a l´alçada del País Basc. El que sí demostra, és que Cs domina molt bé els (11) principis de la propaganda de Goebbels: «Una mentida repetida moltes vegades es convertirà en una veritat!»