El dandi no té por de si mateix. Està segur de la seva singularitat i no li importa el fet de ser rebel en una societat gregària. És un espècimen pacíficament subversiu. Defuig la monotonia uniformada. No se sent a gust en el món tal com és. Desitja allò que és bell, sigui on sigui, costi el que costi. És ben conscient de la caducitat del temps, origen tràgic del que és bonic. Com recordava T. S. Eliot, «vint anys i s´ha acabat la primavera». El dandi, doncs, no té res a veure amb el hipster. Els integrants d´aquest col·lectiu, que tanta fortuna ha fet en èpoques recents, han actualitzat les bases de l´esnob d´abans. Els hipsters volen pertànyer a un grup. Els agrada el que hi ha, si més no, una parcel·la d´aquesta realitat, amb la seva roba i complements -sovint succedanis o recreacions-, sèries, pel·lícules i cançons -consumides amb l´avidesa del col·leccionista acrític-, restaurants i locals d´oci -on compta, sobretot, amb qui s´hi va, i no tant què es beu o què es menja-, etc. Barcelona és una de les capitals mundials d´allò insubstancial, amb els seus festivals de música i cinema, els seus anuncis mediterranis, les seves celebritats graciosetes, els seus brunchs, el vermut i el mig gintònic.
