El primer any de Donald Trump com a president dels Estats Units va ser saludat als mitjans com si es tractés del primer aniversari en el poder de Neró o de Calígula, dos dels emperadors romans que van passar a la història per la seva crueltat i les seves excentricitats. Fins i tot en un d'aquests mitjans es posa a la primera plana l'anunci de la propera publicació d'una sèrie d'articles sobre el personatge que porta per títol Jo, Trump, cosa que inevitablement ens porta el record de Jo, Claudi la famosa novel·la de l'escriptor britànic Robert Graves de la qual es va fer una versió televisada per capítols que va aconseguir també notable èxit fa anys.

La comparació entre els emperadors romans i els presidents de la poderosa república nord-americana no és capritxosa, en la mesura que, salvades les diferències del temps històric, tant els uns com els altres van ser, i són, l'expressió màxima del poder polític i econòmic mundial. I tant els uns com els altres, un exemple inquietant de com aquest poder, gairebé omnímode, pot ser exercit per persones de més que dubtosa capacitat moral o intel·lectual. Un desfasament que en el cas de Donald Trump sembla evident. Fins al punt que una professora de Psiquiatria de la prestigiosa universitat de Yale i 27 col·legues més van signar un escrit en què demanaven que de forma urgent se'l sotmeti a un examen mental per comprovar si està en condicions d'exercir tan alta responsabilitat. La proposta, que ha aixecat el lògic enrenou, té poques possibilitats de prosperar i només cal témer, com diu un dels seus biògrafs, que a la seva edat i després d'haver-se passat bona part del seu temps dedicat a enganyar la gent, el seu comportament es torni cada vegada més erràtic. La successió de disbarats que ha posat en circulació el senyor Trump des del seu compte de Twitter és innombrable. I la seva última ocurrència va ser anomenar «països de merda» Haití, el Salvador i diversos països africans. L'opinió pública mundial ha qualificat aquestes declaracions de racistes i el president s'ha excusat amb l'habitual argument d'haver estat mal interpretat. En qualsevol cas, el menyspreu d'una majoria de presidents nord-americans cap als països del Sud no és d'ara.

Ja el 1969, en plena guerra freda, Henry Kissinger, l'influent secretari d'Estat, va dir això: «Res important ve del Sud. L'eix de la Història comença a Moscou, passa per Bonn, arriba a Washington i segueix cap a Tòquio. El que pugui passar al Sud no té importància». Des de llavors hi ha hagut algunes modificacions en el tauler amb el nou paper de la Xina, l'Índia i el Brasil però el menyspreu de la classe política nord-americana cap als «països de merda», els «estats fallits» o els «estats gamberros», com els anomenava l'últim dels Bush, és ben coneguda. Quant a la talla intel·lectual de l'últim dels ocupants de la Casa Blanca, res millor que aquesta reflexió de l'escriptor Gore Vidal: «Tant els fundadors de la República com els de l'imperi manejaven la ploma amb perícia. En l'actualitat els personatges públics ja no són capaços d'escriure els seus propis discursos ni els seus llibres, i hi ha indicis que tampoc poden llegir-los».