10

Normalment, quan a un pare (no m'atreveixo a generalitzar amb les mares: el seu paper és infinitament més complex) li preguntes com se sentia el dia del naixement del seu fill, es mostra generós en adjectius. Però essent sincer, no sabria dir-vos què vaig sentir jo. És més, us diria que no vaig sentir res fàcil d'etiquetar. Ets sents feliç, sí, però també acollonit. Sorprès, superat, il·lusionat, embriagat. Jo què sé! quan veus aquell petit rostre que apunta semblances amb el teu tens moltes preguntes i cap resposta, només saps que la vida t'ha canviat però ets incapaç de sospesar fins a quin punt. Sostens el nen en braços, però no tens ni punyetera idea de què faràs el minut següent. No és, aquesta amalgama de sensacions, exclusiva del dia que neix. Passen els dies, les setmanes, els mesos, i cada repte sembla dissenyat per desmentir l'anterior. Quan has aconseguit que mengi bé, decideix dormir menys; quan has aconseguit que camini, corres per atrapar-lo; quan has aconseguit que es quedi sense plorar a escola, enyores els dies en què no volia separar-se de tu. Un bon dia passa de balbucejar a parlar, d'obeir a argumentar, d'observar a raonar. Hereta les teves aficions, però també en construeix de pròpies. T'adones que ell t'ensenya tantes coses com les que tu t'obceques a ensenyar-li. Les llàgrimes que abans eren eventuals, arbitràries, s'han tornat més tangibles, vives, perquè responen a motius més polièdrics. Rieu plegats de les mateixes bromes, i no només d'allò que és propi del contrast entre la infantesa i la vida adulta. No para de créixer, es fa gran. Cada dia veus més clar la persona que serà, de la mateixa manera que amb ell has après a entendre quin tipus de persona ets.