Mercè Rodoreda i Simone de Beauvoir tenien la mateixa edat (totes dues havien nascut el 1908) i els mateixos interessos (els llibres, la llibertat interior, la condició femenina), però Rodoreda no suportava que la comparessin amb l'escriptora francesa. Per Rodoreda, Beauvoir havia creat una visió tètrica del feminisme que es fundava en l'odi als homes i en una visió exclusivament amarga de la vida. Les feministes com la Beauvoir li semblaven «dones espantaocells». I quan Marta Pessarrodona li va regalar dos llibres de la Beauvoir, la Rodoreda li va demanar que no li tornés a regalar totxos com aquells, perquè Beauvoir era «una senyora intel·ligentíssima que no puc veure ni en pintura».
En certa manera, el feminisme inspirat en Simone de Beauvoir és el més estès avui dia. Aquest feminisme purità que acusa Woody Allen de violador i pedòfil sense tenir-ne cap prova, o que considera que qualsevol classe de coqueteig o insinuació per part d'un home són pràctiques que han de ser extirpades de la vida diària, i que fins i tot pretén sotmetre el ritual de la seducció a una mena de contracte mercantil en el qual hagin d'estar estipulats tots els passos permissibles, sembla sorgir de la visió espartana que Simone de Beauvoir tenia de les relacions entre homes i dones. És aquest feminisme que tot just deixa oportunitat al dubte i que sempre considera els homes violadors en potència o maltractadors a l'espera de trobar una oportunitat. És el feminisme que condemna sense remissió qualsevol sospitós en uns judicis sumaríssims el veredicte del qual està dictat per endavant. És aquest feminisme fanatitzat que nega a les dones la possibilitat d'exhibir el seu cos perquè això és una mostra de cosificació femenina i de mercantilització inacceptable. És aquest feminisme totalment ideologitzat que acusa l'heteropatriarcat de tots els mals del món. És aquest feminisme que fa servir sense saber-ho (o sabent-ho) els mateixos mètodes de la caça de bruixes amb què es condemnava a la foguera, al segle XVII, a qualsevol dona que s'hagués atrevit a fer coses que no li estaven permeses.
I darrere de totes aquestes actituds hi ha, sí, Simone de Beauvoir, l'autora d' El segon sexe i d 'Els mandarins, la dona que va compartir la seva vida amb Sartre, encara que cada un vivia a casa seva i portava una vida amorosa independent perquè hi havia amors «contingents» i amors «necessaris». Una dona molt intel·ligent -com deia Rodoreda- i també molt atractiva, freda, segura de si mateixa, complicada i difícil. I contradictòria, sí, contradictòria. Fa poc, el 2008, es van difondre unes fotos que ningú s'imaginava perquè en elles Simone de Beavoir hi apareixia nua. Les havia fet un fotògraf americà - Art Shay- a Chicago, cap al 1950 o 1951, quan Simone de Beauvoir vivia una història d'amor amb l'escriptor Nelson Algren (l'autor de Walk On The Wild Side, sí, el mateix títol que la cançó de Lou Reed perquè aquest li va robar el títol). Art Shay era amic d'Algren, que mai tenia un cèntim i vivia en un apartament de deu dòlars a la setmana que no tenia lavabo ni dutxa. Quan Simone de Beauvoir va anar a Chicago a passar uns mesos amb Algren, aquest li va demanar al seu amic Shay un apartament amb lavabo del qual no hagués d'avergonyir-se. Shay li va prestar, i va ser allà on va captar Beauvoir al lavabo, d'esquena, arreglant-se els cabells davant del mirall, en una posa sensual que moltes de les seves admiradores considerarien «cosificadora» o «mercantilitzada». Quan va publicar les fotos -molts anys després de la mort de Beauvoir-, Shay va explicar que l'escriptora es va adonar que l'estava fotografiant, però es va limitar a riure i a seguir amb el que estava fent. «Ets un noi dolent», va dir, i va seguir a la seva. Estava clar que Beauvoir no veia res de dolent ni deshonrós en les fotos. Fins i tot algú tan estricta i tan conscient de si mateixa podia permetre's un petit toc d'hedonisme i de depravació.
Ho dic perquè estaria bé recuperar aquest toc d'hedonisme i de sensualitat. No es tracta, per descomptat, de defensar un violador com Harvey Weinstein ni de tolerar o justificar els abusos. En absolut. Es tracta només que no s'imposi aquesta visió puritana, histèrica i en el fons reaccionària que està convertint moltes feministes actuals en rèpliques d'aquelles severes dames victorianes que només veien pecats i aberracions per tot arreu, i que acusaven a qualsevol que se saltés les normes de ser un monstre que havia de ser condemnat a l'infern. Es tracta d'això, només d'això.
