Molts lectors de la meva quinta ens vam cruspir, de petits, Robinson Crusoe. Formava part d'un lot de joies literàries juvenils, que també incloïa títols de Dumas, Salgari, Verne o Twain. Avui, aquests llibres no són gaire atractius per a la mainada. Per què els nens han de recórrer a Verne, quan poden emular les descobertes de Phileas Fogg amb Google Earth?

A Vicenç Pagès, és clar, aquest argument no el convenceria ni un gram. Ja fa uns anys, va reivindicar aquests escriptors a l'assaig De Robinson Crusoe a Peter Pan, on reivindicava que els nanos llegissin uns textos que s'han convertit en clàssics. Sobre el llibre de Defoe, apuntava: «s'interessa molt pels aspectes materials i pels religiosos: no és exagerat sostenir que el lector ideal és un cristià interessat en l'enginyeria». Pam!

Ara, Pagès s'ha decidit a reformular el mite de Robinson. I ho ha fet a través d'un nàufrag urbà desconcertant. Un carter guillat, anomenat H, incapaç d'adaptar-se al món que l'envolta. En comptes d'explorar una franja costanera inhòspita, H prefereix endinsar-se per les cambres de la casa dels veïns.

Robinson és una nouvelle intrigant i vigorosa, parenta dels magnífics contes estranys que ja ens ha regalat Pagès. Ajagut en un llit articulat, H viu reconfortat per l'activitat imparable de la seva imaginació. El seu cap crea sense parar situacions fictícies que l'aïllen del món i el tranquil·litzen. Gràcies a això, H combat la solitud sense haver de recórrer a mòbils, tauletes o pantalles de plasma.