Des de la Casa Blanca que odia perquè li sembla una fonda sense estrelles ni classe, Donald Trump ha revolucionat la política mundial. Ha afinat la punteria de Twitter, que fins al seu adveniment llanguia entre els balbucejos de joves illetrats i la prosopopeia de vells difusos. Sobretot, ha liquidat la diplomàcia secretista, compendiada per Henry Kissinger en un tom magistral. El rei del planeta denuncia que els restants caps d'Estat també estan nus.

Comptabilitzant només la primera setmana de 2018, l'hiperactiu Trump va declarar la guerra a l'Iran, a Pakistan, Corea del Nord i al canvi climàtic, reclamant un augment immediat de les temperatures. S'expressa amb la facúndia dels demagogs, però dinamita la cuirassa imposada per la burocràcia a les relacions internacionals. Per aquest motiu se li retreu amb més vigor la seva pirotècnia verbal que el contingut dels seus missatges.

Per exemple, el Times londinenc admet a contracor que Trump «de vegades deixa anar veritats». I cita com a exemple d'encert esporàdic «l'observació que Pakistan és un aliat poc fiable». No obstant això, una constatació d'aquest tipus «seria millor transmesa per altres canals». Resulta si més no xocant que un mitjà d'informació advoqui per l'ocultació als ciutadans de veritats polítiques essencials, que segons sembla han relegat als cims en habitacions plenes de fum. L'estupor creix en recordar que el propietari del diari esmentat es diu Rupert Murdoch, en l'imperi del qual es piratejaven telèfons per violar comunicacions privades.

El món necessitava la simplificació lingüística escomesa per Trump, encara que hagués estat preferible en mans de l' Obama que es va limitar a fer la migdiada a la Casa Blanca. Si Murdoch l'acusa de llengut, alguna cosa deu estar fent bé. Sobretot, la seva opció per aturar perífrasis s'ha contagiat a caps d'Estat més elaborats. En la recent visita d' Erdogan a París, el president Emmanuel Macron va descartar sense delicadesa davant el seu hoste l'ingrés de Turquia a la UE, per la pobra gestió dels drets humans en aquest país asiàtic. Abans de Trump, aquest llenguatge directe i desacomplexat hauria estat inversemblant.

De fet, la fúria de Trump contra el llibre de Michael Wolff es deu al fet que la golafreria del president no li permetrà mai perdonar que un maleït periodista li prengués tan extraordinària idea editorial. I que per a més inri la titulés amb l'emblema d'un del seus tuits.