Tot d'una, tots li demanen realisme a Carles Puigdemont. Ell torna la pilota als seus companys. L'hem tingut en els últims anys? Hem arribat fins aquí per realisme? D'aplicar-lo, on pararíem? És com Artur Mas. Reclama que els líders no es perdin en el laberint de la ideologia. Però qui va començar aquest joc? Realisme demana Marta Rovira per fer créixer els independentistes. Vist el vist, els comptes estan fets. No. El que ha dirigit el procés català no ha estat el realisme. Invocar-lo ara és signar l'acta de rendició. El problema és que seguir com fins ara suposa exposar-se que el tractat de pau encara sigui més dur per a la minoria nacional catalana.
En aquesta disjuntiva, la posició de Puigdemont no deixa de ser coherent i aquesta és la seva debilitat. Ser coherent és arribar al ridícul. Que ell la mantingui perquè no ha passat per la presó, suggereix que pensa que va fer el correcte en escapolir-se d'Espanya. Dos mesos a la presó han deixat reduït Oriol Junqueras a una ombra fantasmal. Puigdemont és visible i ofereix a la parròquia nacionalista compensacions: posa en perill el Govern.
Per descomptat, tot això ens retrotreu als esquemes medievals, als temps que no van conèixer la sobirania, en els quals els actors polítics es regien pel dret de resistència i en els quals el dret com a legitimitat racional-legal no existia enfront de la màxima « sic volo sic iubeo, sit pro ratione voluntas» («així ho vull, així em plau, sigui la voluntat en lloc de la raó»). Tot el que diu JxCat es redueix a aquesta màxima. Aquesta mentalitat va créixer molt abans que el modern concepte de sobirania s'imposés, quan el dret de rebel·lió era el primer dels drets polítics naturals. En realitat, estem en l'última de les infinites lluites hispanes de resistència contra l'Estat, ara en defensa d'una entitat pre-estatal com és la Generalitat.
Però si hem arribat a aquesta praxi de formes polítiques arcaiques en ple segle XXI és perquè la nostra democràcia és altament imperfecta i perquè ningú fins ara s'ha preocupat per millorar-la. Aquesta és l'última deriva d'aquella comprensió de la democràcia d'algú tan desmanyotat com Francesc Camps, que es va afanyar a dir que la seva reelecció com a president de la Generalitat el purificava de totes les irresponsabilitats polítiques comeses. La ratificació popular com a substitutiu de la justícia davant les violacions de la llei, això es va suggerir llavors. El PP no ha cessat de suggerir-ho. Ens estranyem que Puigdemont i la seva gent del PDeCAT invoquin aquest mateix argument?
Tot el que hi pugui haver d'il·legal en l'anterior Govern de la Generalitat ha estat ratificat per les urnes i santificat per la decisió dels electors. Aquest és el joc de Puigdemont. El que va succeir el 21-D no va ser sinó la reposició del Govern de la Generalitat separat de les seves funcions per una decisió estatal. D'aquesta manera, tot és coherent: el 155 no s'accepta, el Govern previ ha de ser reposat, les eleccions del 21-D van ser considerades il·legítimes, però el seu resultat no fa sinó reposar la legitimitat anterior, l'única que ells accepten. La quadratura del cercle és possible perquè el resultat és el mateix: la Generalitat ha de ser governada pels actors considerats legítims.
Tot això seria perfecte si en veritat la voluntat majoritària del Parlament tingués capacitat d'operar com a poder judicial i exonerar Puigdemont de tota culpa. Era el mateix de les Corts històriques d'Aragó, prèvies als temps de la sobirania i la divisió de poders. El Parlament com com a òrgan judicial suprem. Atès que aquesta situació, pròpia del pensament de Puigdemont, no es donarà, tenim que aquí xoquen el passat institucional català contra el present d'una manera semblant a com van xocar els cavallers polonesos contra els panzer alemanys.
En efecte, perquè el pla de Puigdemont funcioni s'ha de portar fins al final la idea que la Generalitat i les institucions catalanes es regeixen per la clàusula sic volo dels independentistes. Així que els consellers a Brussel·les puguin votar tant com Puigdemont. Llavors seria possible investir a distància, les eleccions de 21-D haurien estat un acte estatal sense rellevància a Catalunya i l'Estat hauria de processar un president en actiu i fugat. Puigdemont governaria simbòlicament una república imaginària des de Brussel·les, però aconseguiria una cosa decisiva: ocupar el lloc institucional de la Generalitat. Si tornés es portaria la situació a l'extrem. Puigdemont hauria de despatxar a la presó per analogia amb els que poden votar des d'ella. La jugada té tots els components dels moviments previs a l'escac i mat. Això esdevindrà quan l'Estat mantingui el 155. Això seria una derrota de conseqüències imprevisibles per al nacionalisme català.
Les jugades alternatives estrenyen l'espai. La primera, que Puigdemont torni abans de ser investit o, que entri en presó com Junqueras, pugui votar, garantir la seva majoria absoluta i formar govern independentista, però tot això des de la presó per, al final, investir un altre president. La segona, que Puigdemont no torni, que els seus quatre companys de fuga no vinguin ni dimiteixin, que l'independentisme perdi la majoria absoluta i que no es pugui formar govern. En aquest cas, el Parlament estaria obert, però Catalunya sense govern, i Mariano Rajoy seguiria aplicant l'article 155 durant un temps. El final sempre és el mateix. O Puigdemont i 155, o un altre president i començar de nou. Tot apunta que Puigdemont serà president a l'exili. Aquesta opció mantindria l'imaginari d'Espanya com un Estat neofranquista que llança a l'exili els patriotes catalans. No obstant això, aquest imaginari podria funcionar bé mentre no existís la possibilitat d'un altre president català. Però la diferència amb el règim de Franco és que ara totes les forces polítiques poden actuar en llibertat, i que qui impedeix ocupar el tron buit no és Rajoy, sinó Puigdemont i el seu esforç herculi per elevar-se a símbol personal de tot Catalunya. Que totes les llibertats civils i polítiques estiguin expedites i que, no obstant això, hi hagués un govern en l'exili seria només viable mentre JxCat tingués la capacitat negativa d'una política obstaculitzadora. Tan aviat com no fos així, Puigdemont es quedaria com un personatge prescindible. Resulta evident, però, que aquesta política només condueix al sacrifici de tots els peons perquè se salvi el rei. Els escacs són un joc cruel i aristocràtic. I és veritat que és contemporani en la seva definició a l'esquema de la mentalitat medieval que sosté l'esforç de Puigdemont. Però com a model polític, té un petit problema. I és que, en el joc, els peons, les torres, els alfils i les reines són peces inerts de pal, ivori o pedra. A la vida política, les veus dels sacrificats es deixen sentir amb més claredat. Dia a dia aquestes veus van creixent. I amb elles es va imposant una dura pedagogia.
L'Estat és una cosa molt seriosa, fins i tot quan no és un Estat seriós. I els juraments que s'ofereixen en el seu altar no són paraules buides. Molts poden pensar que ho són perquè ells, en el fons, no se les creuen. Però mai es van parar a pensar que, per a l'Estat, que ells les creguin veritables o no en el fons no és rellevant. El rellevant és que ho són per a ell i exigeix el seu compliment. És possible que Puigdemont no ho entengui. És el millor senyal que s'ha convertit en un rei de fusta. Però el seu escac és a prop i per això la seva salvació exclusiva és mantenir-se lluny, arrasat el tauler propi. Amenaçat per l'escac i mat o per l'exili, la partida està acabada i caldrà pensar en una de nova. La seva lògica seguirà marcada per l'existència de la unitat de l'Estat. Només després es podrà parlar de la seva forma.
