Anem a veure qui va dir i quan que Catalunya « quizás es la provincia que más provee al erario público», que se la tracta a « fuer de pueblo conquistado» i que fan befa « del hermoso idioma con que nos expresamos». És de Pere Mata, alcalde de Reus, rector de la Universitat de Barcelona i insigne metge i científic. Home molt avançat als seus temps que li va costar fins i tot l'exili. Ho va escriure l'any 1836! Si ara aquest protosocialista estés viu i sentís Felipe González dient que som supremacistes, se'n tornaria a l'exili per no tornar mai més.

Si us pregunto el mateix d'aquesta frase: « España no forma una nación sino un haz de naciones» veureu que no hem avançat gens, gens. Ho va escriure l'any 1851 Joan B. Guardiola un altre lliberal d'esquerres.

L'any 1820 la Diputació Provincial de Catalunya durant el Trienni Liberal fa una declaració per la restitució del Palau de la Generalitat. Com ara. L'argument és que havia estat la seu « de la antigua y memorable Diputación» que garantia « la libertad política» davant l'arbitrarietat del « funesto poder absoluto». Estem on estàvem. Cal dir a tots aquells que veuen carlins entre els republicans catalans, que o bé s'han fotut LSD, o que desconeixen absolutament la història del país. Altres, com Fernando Savater, des d'una desconeixença sideral, ens volen projectar els seus fantasmes. Els carlins van voler, en les tres guerres que van provocar, la restitució del decret de Nova Planta reivindicant Felip V. I alerta durant la Guerra Civil del s. XX van estar al bàndol dels feixistes. De fet van ser les classes populars on al s. XIX, des de les milícies nacionals, es van enfrontar als carlins davant la ineficàcia de l'Exèrcit espanyol, molt hàbil sempre per reprimir gent progressista i molt inútil per lluitar per la llibertat. Cal recordar el mític batalló de la Brusa comandat per Ramón Xaudaró, un home que en un país normal tindria dedicada una plaça en cada ciutat i poble del país. De fet, aquells republicans que l'any 1841 volien enderrocar la Ciutadella de Barcelona ho feien per reivindicar uns terrenys que els havien estat arrabassats «per la força i el caprici d'un tirà», referint-se a Felip V, i van proclamar que ho havien fet «perquè som lliures, perquè som catalans». No té raó, doncs, Enric Juliana quan també veu carlins per tot, és la fi del catalanisme carlí corrupte precisament qui ha provocat la crisi que vivim. I el sorgiment de dues generacions republicanes. Per cert, Albert Boadella s'ha acabat convertint en la patètica caricatura que hagués volgut l'Ubú evasor: Jordi Pujol.

En el llibre de memòries, Raimon Obiols cita Ernest Renan, el que deia que una nació es un plebiscit constant «pel que fa als records nacionals, els dols són millors que les victòries; perquè imposen deures i impulsen l'esforç comú». Convé recordar-ho en temps complicats. Francesc Cambó deia que quan un polític no sap què fer el millor és que no faci res. Potser ens convé fer el que deia Juan Belmonte: « Parar, templar y mandar.»