Història d´una colonització
Joan Boronat Lecha blanes
El 1640, l´exèrcit castellà va provocar uns aldarulls a Catalunya que marcaren l´inici de la guerra dels Segadors (1640-1652) que va concloure en que, entre castellans i francesos, ens escapcessin Catalunya en dos; alguns anys més tard, primer en nom de Castella, més tard amb el d´Espanya, ens van segrestar les Constitucions Catalanes, van abolir les nostres institucions; els defensors dels nostres drets van ser engarjolats, alguns decapitats, i els més afortunats van haver de marxar a l´exili; van imposar funcionaris castellans, ens van imposar llur llengua, prohibint la nostra; és a dir, ens van colonitzar. Com que no hem recuperat els drets que ens van robar, val a dir que Catalunya continua colonitzada; funcionaris forans imposats per cobrir diferents àmbits de l´administració, jutges, Policia Nacional i Guàrdia Civil; reforços d´aquestes forces d´ocupació foranes, que de forma violenta ataquen els catalans; empresonen els nostres dirigents institucionals i socials, alguns s´han d´exiliar; com un nou «decret de nova planta» imposen l´article 155; ens segresten el nostre govern i presumeixen d´haver decapitat l´independentisme.
Si els mestres a les escoles catalanes expliquen aquests fets, demostrats documentalment, és a dir, si ensenyen la Història de Catalunya, passada o present, els acusen d´adoctrinar els infants catalans i incitar-los a odiar Espanya; en canvi, si es parla de llegendes: Viriato contra els romans, Don Pelayo i el Cid Campeador contra els musulmans, o contra els francesos l´Agustina d´Aragó (que, per cert, era de Barcelona) i el Timbaler del Bruch (un altre català), segons els espanyolistes, això és historia, això no incita a l´odi, ni contra els romans, ni contra els musulmans, ni contra els francesos.
La paraula reiterada
Laura Cornellà Franch FORNELLS DE LA SELVA
Durant tota l´etapa escolar, els alumnes senten a parlar de les etapes que els esperen. Els professors els adverteixen que han d´adquirir bons hàbits d´estudi per a més endavant, saber enfrontar-se als reptes acadèmics que se´ls presentaran. He viscut en primera persona aquesta situació durant quasi els disset anys que fa que estic viu, però no ha sigut fins al meu l´últim curs escolar, fins l´últim any de Batxillerat, que m´he adonat de quina era la famosa paraula reiterada. Des del primer instant vam sentir a parlar d´ella. De la que suposadament seria la nostra màxima enemiga i el nostre gran repte. Però a mesura que anaven avançant els dies ens anàvem adonant de l´exagerada presència d´aquest mot. Va ser quan ens vam preguntar si realment anàvem a l´escola cada dia per aprendre o simplement per a preparar-nos per aquells famosos tres dies de juny que delimitarien tot el nostre futur. Descobrir que el duríssim esforç de dos anys sencers de Batxillerat suposaven només un seixanta per cent del número que ens permet accedir o no a la carrera dels nostres somnis, envers un quaranta per cent que representen els dies: dotze, tretze i catorze de juny de l´any vinent, va ser indignant. Pensar que grans estudiants que poden haver realitzat dos magnífics anys es juguen prop del cinquanta per cent de la nota en tres miserables dies pot semblar molt injust. Perquè és així, sí, només calen tres dies.
Totes aquestes comparacions numèriques i la gran presència d´aquesta paraula en el nostre dia a dia només provoca una gran pressió, tant per als que necessiten un 5 d´or o contraposadament, per als que necessiten notes descomunalment altes.
Però no tenim escapatòria, l´única opció és que ens enfrontem a tu. Per tant, estimada Selectivitat, ens veurem a mitjans de juny.
Plàstics als camins de l´Empordà
Catherine Perelló Scherdel ullà
Les voreres dels camins dels municipis estan plens de llaunes, plàstics i altres deixalles, que els incívics ciutadans llencen per la finestra dels cotxes o des de les bicicletes.
Costa entendre com les brigades dels ajuntaments, davant aquest fet, es dediquen a escombrar fulles amb els bufadors, quan realment les fulles formen part de la natura, i en canvi les llaunes i els plàstics al final aniran a parar al mar.
Seria possible informar través de rètols o fer una campanya de civisme, dient que es multaran aquells que ho facin? L´Empordà es mereix una altra visió dels seus camins.
