M'he fartat aquesta setmana d'escoltar contertulians, presentadors i opinadors que es posaven les mans al cap perquè els representants de les empreses que pagaven comissions en el cas Palau no havien estat condemnats perquè el delicte havia prescrit. «Els corruptors sempre se'n surten», «les empreses queden impunes», han estat algunes de les lamentacions en conèixer-se l'esperada sentència. Es tracta, doncs, de fer veure que el màxim culpable és l'empresa i que els comissionistes ( Millet i Montull) i el partit polític (Convergència), no diré que alguns els han presentat com a víctimes però sí com a poca cosa més que simples col·laboradors. La sentència en cap cas determina qui és el corruptor. No ho fa perquè els magistrats que l'ha redactada no ho han pogut esclarir i, per tant, legalment no ho saben. Qui planteja la corruptela a qui? És l'empresari que proposa pagar comissions per obtenir obra pública sense haver de dependre del concurs públic? O és el partit qui necessita liquiditat i idea l'estratègia de cobrar comissions a l'empresa a canvi de què el concurs públic no sigui un tràngol. La incògnita sempre hi és i hi serà perquè la veritat legal és difícil de provar. Caldria un micròfon el dia que es fa la proposta o que alguna de les dues parts implicades xerrés. I com s'ha vist al cas Palau, ni empresa ni partit hi estan disposats i no és una excepció.
