Sostenen els partits presents al Congrés dels Diputats que (aquesta vegada sí) volen arribar a un pacte sobre l'Educació, el primer en democràcia. L'acord és necessari, però no cal obviar les dificultats per aconseguir-ho (o que, com en altres ocasions, debats menors o mediàtics impedeixin canvis substancials).
Concretament, ja han sortit a la llum algunes qüestions «de sempre», cada vegada que es planteja un debat d'aquestes característiques. Per exemple, el finançament dels centres (disminuït, durant els anys de la passada crisi)... tot i que els resultats dels successius informes PISA assenyalen que, en molts casos, més inversió educativa no es correspon amb un elevat rendiment acadèmic. O l'ensenyament de l'assignatura de Religió, cosa que cada vegada té menys rellevància, davant el descens continu de catòlics practicants «reals» o de la influència de l'Església.
Més interessant serà, en canvi, si s'aborda seriosament la millora en la selecció del professorat (a la multicitada Finlàndia, entren en la docència aquells amb un currículum acadèmic elevat... una cosa que no succeeix, precisament, aquí). Per no citar el tabú que els mestres hagin de ser, obligatòriament, funcionaris (en lloc de personal contractat i/o avaluable, per exemple).
No obstant això (i si tenim en compte qui és l'actual inquilí de la Moncloa, caracteritzat per la seva poca inclinació a l'acció i la seva «habilitat» per deixar que els problemes s'eternitzin), sorgeixen dubtes que el pretès pacte per l'Educació acabi com altres «reformes necessàries i urgents» i mai executades, com la del finançament autonòmic o la relativa a les pensions. Veurem.
