Nicolás Gómez Dávila anota en els seus monumentals Escolios que «Un conflicte ridícul requereix solucions grotesques». Aplicant al peu de la lletra aquest aforisme de l'enciclopedista rabiosament conservador, Tabàrnia és tot el que el Govern ha sabut oposar a l'enèsim ressorgir electoral de l'independentisme català. Un geni del teatre mundial com el pallasso Boadella no desafia els secessionistes, sinó que suplanta l'Estat ineficaç. El dramaturg va fugir de la presó per exiliar-se durant la transició, entre l'aplaudiment dels demòcrates que avui recomanen la presó per a representants polítics sortits de les urnes.

La solució grotesca de Tabàrnia ha donat més espectacle que vots. Les eleccions imposades a Rajoy com a panacea han servit perquè la presidenta independentista radical del Parlament català passi a diputada rasa, i perquè un diputat independentista radical passi a presidir el Parlament. Magistral i previsible, atès que la eleccions de desembre van calcar els resultats previs de 2015 i 2012.

En resposta als que la van proclamar vencedora indiscutible l'endemà dels comicis, Inés Arrimadas ha comprovat que no presidirà Catalunya, tot i que sempre poden programar eleccions trimestrals fins que es registri el resultat afavorit pel Govern. Enfront de l'homogeneïtat independentista sense fissures, Ciutadans va patir fins i tot la traïció d'un diputat constitucionalista. La ràbia de la cap de llista més votada va venir acompanyada pel seu intent frustrat de prohibir el vot de presos elegits, i als que fins i tot el seu carceller havia autoritzat a delegar el sufragi. Una bona pista sobre les tècniques de purificació democràtica que propugna el partit taronja. La democràcia incipient i trontollant va portar amb notable risc al president de la Generalitat de l'exili. La democràcia consolidada obliga el president avalat per les urnes a exiliar-se a Brussel·les, llevat que prefereixi la presó. Sens dubte s'ha millorat notablement des dels anys setanta, en què governava Suárez i Boadella ja contragovernava.