Nova legislatura. Hi ha un fet incontrovertible: la mesa del Parlament és independentista. De cop sorgeix un nou polític: Roger Torrent. Un alcalde de fora -Sarrià-; ser de fora vol dir que les elits barcelonines cada vegada tenen menys pes en l´àmbit polític català. Ha estat un acte normal dins d´una anormalitat absoluta. Vots delegats d´ostatges empresonats. Chapeau pel discurs d´Ernest Maragall. Mentrestant, ai-las!, hi ha un seguit d´escriptors que publiquen llibres sobre el que està passant. Escriuen quan la història s´està fent, periodistes que arriben a conclusions definitives sobre assumptes que canvien, deriven, pugen i s´enfonsen. Els historiadors analitzen fets, guerres, economia i cultura gràcies a una mirada distanciada. Imprescindible. Queda el gènere literari de la crònica, però no tots els periodistes disposen de fonts importants a l´hora d´analitzar i etiquetar la realitat. El que va passar dimecres passat va ser un acte de sobirania. Un cop morta la brama de la majoria silenciosa, el panorama va ser clar: ràbia d´uns (Cs), contemporització d´uns altres (PSC) i la resignació demolidora dels amos (PP). Els comuns continuaven navegant en les aigües tèrboles de la indefinició. L´esquerra catalana, encara, pedala amb la bicicleta dels despropòsits; és tan ambiciosa que somia amb tombar M. Rajoy. Utòpic, a Catalunya no se li permet la utopia de la República. No es pot governar des de Brussel·les però sí des de Madrid. Qui mana a can Ribot, la truja o el porc? Qui ha guanyat les eleccions no pot ser investit president. Qui ha de manar? Qui ha tret quatre escons rascats? En l´actualitat i, un cop la dreta i l´extrema dreta s´han retratat, només queda un concepte vàlid: democràcia.
