El director de l´Oficina Anticor­rupció de les Illes Balears ha declarat a Diario de Mallorca: «Qui pot cometre actuacions corruptes és el que està governant». Arran de la sentència del cas Palau he sentit tertulians que criticaven que els corruptors -els empresaris que paguen les comissions- sempre queden deslliurats de les condemnes. Es referien, en aquest cas, a Ferrovial. A banda que, segons el tribunal, havien prescrit els delictes dels dos imputats de la constructora madrilenya, en la corrupció institucional catalana (també en el cas Gürtel) el corrupte i el corruptor són la mateixa persona o la mateixa entitat jurídica. Aquests casos no són els típics de l´empresari que suborna d´amagat un funcionari o un polític per aconseguir una obra, una concessió o un favor. La corrupció catalana, que s´investiga des de fa temps, amb resultats més aviat migrats, consisteix en el fet que des de l´administració pública/partit polític que governa s´obliga l´empresa concursant a passar per l´adreçador: si vols aquesta obra o concessió has de pagar un percentatge a tal lloc. I això és un sistema estructural, amb la qual cosa la majoria de les vegades no cal ni manipular el concurs. Tothom paga. Òbviament, ningú no està obligat a passar per caixa, i per això també se´ls imputa i, a vegades, condemna, però l´alternativa és tancar l´empresa, especialment si la principal activitat és en el sector públic. Difícil disjuntiva quan la corrupció no és l´excepció, sinó la norma.

També he sentit, arran del cas Palau, crítiques per no haver arribat el tribunal més amunt. Investigar la corrupció és difícil i complex. Primer, perquè, per descomptat, no s´acostuma a deixar rastre documental. Segon perquè qui hauria de vetllar per la puresa dels actes públics, l´administració, és la corruptora. I tercer perquè és la mateixa maquinària política, la cor­ruptora, la que impedeix legislar i facilitar els mitjans adequats a l´administració de justícia per poder investigar. El substitut de Millet al Palau de la Música, Joan Llinares -sort que algú va tenir la lucidesa de designar una persona tan íntegra com ell- ha explicat els paranys que va haver de superar (també dins del mateix Palau) per treure l´entrellat del cas. Les dues úniques persones que podien haver destapat tota la veritat -Fèlix Millet i Daniel Osàcar- han callat. El primer sap qui és la persona o persones que un determinat dia li van proposar fer d´intermediari a canvi d´una comissió. I el segon sap qui li va ordenar anar al Palau a cobrar. Per això, ells tenen la condemna, els actors principals xiulen i els ciutadans intuïm, però no ho sabem tot. A València, en canvi, imputats i empresaris sí que han començar a aixecar la catifa.