La discussió sobre Tabàrnia i el seu complement Gilerda m´han portat a estudiar estadísticament les diferències comarcals. A la metròpoli de Barcelona es diu que les comarques són un món rural, carlí, que viu de les subvencions agràries. A tots els que pensen així els convido a venir a visitar la Garrotxa i mostrar-los la modernitat de les nostres pimes, l´equilibri entre el món rural, l´industrial i el turisme, la convergència d´objectius socials i de territori. Per analitzar-ho, he construït tres mapes de comarques, un amb l´atur enregistrat, un altre amb el pes de les pimes sobre tots els llocs de treball i un altre sobre la renda útil.
El mapa de l´atur mostra que hi ha clarament dues catalunyes, una al nord, a Girona, i a l´oest, de la Ribera d´Ebre fins la Vall d´Aran i fins la Cerdanya. La resta, la Catalunya central, Tarragona i Barcelona, tenen l´atur més alt, a excepció de Barcelona capital. Podríem dir que l´atur té una correlació acceptable amb el sobiranisme i definiria prou bé el que és Tabàrnia i Gilerda.
El segon mapa és el de les pimes. He classificat les comarques segons si tenen nivells de pimes inferiors o superiors al 80% de la seva ocupació. Les comarques amb menys pimes són les costaneres: des del Maresme fins al Tarragonès, més un eix vertical des del Ripollès fins el Vallès occidental i un segon eix vertical que va de la Segarra fins al Tarragonès. Les comarques de Girona tenen un pes de pimes del 84 al 94% (a excepció del Gironès), i les comarques de Lleida tenen un pes de pimes terriblement alt, de prop del 100%. Les Terres de l´Ebre també tenen una participació de pimes elevada, entre el 82% i el 100%.
El tercer mapa és el de la renda útil. Defineixo la renda útil una renda que surt de restar a la mitjana de la renda declarada a hisenda el valor d´un habitatge calculat. Aquest habitatge ideal té 100 m2, un preu mig de superfície construïda de la comarca i un finançament al 4% durant 20 anys. La quota d´aquest finançament és la que dedueixo de la renda, per la qual cosa el valor que resulta és el que és útil per consumir. Hi ha comarques on aquest valor és negatiu a causa de l´elevat preu de la superfície construïda, principalment el Barcelonès, la Cerdanya i la Vall d´Aran. En aquestes comarques no es poden tenir pisos amb superfícies de 100 m2. Totes les comarques costaneres surten perjudicades a causa de l´especulació del terreny, a excepció del Tarragonès i del Baix Camp, clarament industrials. La comarca amb millor renda útil és el Pla de l´Estany, seguit de Ribera d´Ebre, l´Anoia, Moianès, Bages, Baix Camp, Garrotxa, Segarra i Segrià. Aquestes en teoria són les comarques on els que hi viuen són més rics. Si ara mirem quines d´aquestes comarques són les que tenen menys atur, trobarem que les més interessants per anar a viure són el Gironès, el Pla de l´Estany, la Garrotxa, el Ripollès, la Segarra, l´Alt Urgell, Alta Ribagorça, el Pallars Jussà, l´Urgell i el Priorat.
Això demostra que definir la riquesa d´un territori per renda per càpita no identifica necessàriament qui és més ric. Si tota la renda la dilapidem en la compra o lloguer de l´habitatge, serà molt difícil sobreviure. Destinar a l´habitatge valors de més del 30% del salari porta a malviure i, sovint, a fer difícil sobreviure. Per això és tan important reduir l´atur com el cost de l´habitatge, missió impossible si els ajuntaments no tenen una política agressiva en el control de preus del sòl. L´exemple més notori és el de Barcelona, on els preus dels pisos s´han enfilat pels núvols. Si l´Ajuntament no permet edificar hotels ni pisos turístics en certs llocs, el resultat serà una caiguda de preus del sòl per habitatge. Si l´ajuntament construeix habitatges socials o fa cessió de sòl per 50 o 90 anys per construir-hi habitatge social, serà possible tenir lloguers d´habitatges entre 300 i 400 €/mes.
Avui per avui per modernitzar una economia no n´hi ha prou de potenciar l´arribada d´empreses modernes i tecnològicament punteres, també cal resoldre amb la mateixa intensitat el lloguer social. L´habitatge no ha de ser igual per a totes les edats, ha de ser petit per als joves i per als avis i més espaiós per a les famílies. No ha de ser per a tota la vida, permetent la mobilitat laboral, i ha de tenir un cost raonable per a cada nivell social.
L´economia dels segles passats s´havia acostumat a créixer indefinidament de forma que tot ho resolia creixent, tirant pilotes endavant. Passava amb els salaris, on s´apujaven alhora que es feia apujar la inflació i s´havia d´acabar devaluant tot el que s´havia apujat. Passava amb les pensions, basades en el que pagarien les generacions futures. I passava amb tota l´economia, on els preus i el poder adquisitiu es basaven en més producció i consum. Però aquest cicle s´acaba i ja no es podran resoldre els problemes mitjançant creixement. Ni els salaris podran créixer massa (per competència global i tecnològica), ni l´economia aguantarà massa temps l´ús d´energies fòssils, ni els llocs de treball podran satisfer a tothom en un temps relativament llarg. Per tant, una política econòmica moderna ha de resoldre l´habitatge de forma que permeti la solució a cada nivell d´edat i social. Ho pot fer en forma de compra, de lloguer, de cooperativa o de residència, però s´ha de resoldre. I el millor territori on això es pot fer és a les comarques de Girona i a les de Ponent des del Pallars fins al Priorat i Terra alta.
