Quan un món de valors estables es descompon, la por passa a ser una constant: la por del desconegut, de la incertesa, de la manca de seguretat. Alhora, actua com a catalitzador apocalíptic d´un nou inici, cedint a la vella seducció messiànica que planteja la història. Davant del moderantisme -que defensa la bondat del progrés gradualment-, la por detecta en la imperfecció una amenaça cap a l´existència. Desconeix els grisos per accentuar els extrems: blanc o negre, bo o dolent, segur o insegur, tot o res. La por és sobretot una màscara de la mort, un regulador de l´estrès que busca aferrar-se a la vida. Però, és clar, hi ha temors que són reals i altres que no; uns s´ajusten a la realitat i altres són alimentats per la pròpia psique dels individus o per l´atmosfera general d´una època.

Amb puntuals excepcions, el nostre últim segle ha estat marcat per les constants erupcions de la por: dues guerres mundials a Europa, la Guerra Freda, Hiroshima i Nagasaki, l´alerta ecologista, el forat a la capa d´ozó, els fluxos migratoris, el Crac del 29, la crisi del petroli, la de les hipoteques subprime el 2008, l´amenaça groga, la grip espanyola -de cinquanta milions de morts- i la grip aviària, l´Ébola i la sida, Txernòbil i el terrorisme... l´hor­ror deixa seqüeles en l´inconscient col·lectiu, quan es viu sempre a la vora d´un abisme. Els països més segurs -Suïssa, per exemple- es troben preparats perquè una catàstrofe nuclear pugui succeir en qualsevol moment. Els multimilionaris de Silicon Valley compren les seves noves propietats en zones recòndites de Nova Zelanda, intentant minimitzar el risc de terratrèmols, tsunamis o accidents nuclears. Davant els experiments monetaris que duen a terme els bancs centrals, molts inversors han optat per comprar or, plata, aigua o terra agrícola buscant la garantia del que és tangible davant de la bombolla del crèdit. La por condueix a reforçar la seguretat, en part perquè és una amenaça creïble, encara que la majoria de les vegades sigui improbable.

Fa pocs dies, el pànic es va desencadenar a Honolulu per l´error d´un funcionari que va alertar per mòbil del llançament d´un míssil nuclear nord-coreà en direcció a l´illa de Hawaii. La falsa alarma a penes va durar mitja hora, però va ser suficient per crear el caos i fer pensar en un Pearl Harbour atòmic.

Que Kim Jong-un no s´atreveixi a prémer el botó vermell -diu que quan dorm el té al costat- no implica que la possibilitat de l´horror sigui nul·la, sinó que més aviat l´amplifica. Un atac per sorpresa destruiria Hawaii i aniquilaria Corea del Nord, Corea del Sud i, segurament, part del Japó. No és cert que tot el que pot succeir succeeixi, però sí que ningú pot ja viure amb cap certesa.

Molt més probable que el compliment de les bravates de Kim Jong-un -al final, qualsevol error per la seva banda equival a l´autodestrucció- és un atemptat terrorista amb algun tipus de «bomba bruta» que contingui material radioactiu, biològic o químic. És una de les pors centrals dels serveis d´intel·ligència. I fan bé protegint-nos d´aquests riscos. Però, en el fons, l´esdeveniment crucial de la nostra època és la pèrdua de la sensació de seguretat després de dècades de prosperitat i de derrota del comunisme. Torna el fantasma del futur sota les vestidures més diverses. I, de sobte, la por torna a ser una amenaça creïble per a molts.