Definim galanteria: segons l´enciclopèdia, és el gest amable d´origen cortesà expressat, en general, per un home cap a una dona. Obrir i subjectar la porta perquè l´acompanyant passi, oferir el braç a la que camina amb talons, omplir-li la copa de vi a ella, i fins i tot encarregar les postres sense consultar-li res amb un gest de complicitat captivador, demanar i pagar el taxi per a tots dos, i sortir corrent per tornar a obrir la porta... en aquest pla. Es veu que les portes juguen un paper important en l´arcà de la galanteria, encara que no les dels consells d´administració. No confonguem galanteria amb el fet que l´amo de l´empresa triï per a la vacant l´aspirant millor preparada encara que tingui fills, ni amb el fet que el directiu reparteixi amb tu el més que cobra de més sense motiu, ni amb la innovació que la meitat dels premis i de les presidències recaiguin en dones. La galanteria no suposa que el teu marit s´interessi de bon matí per qui recollirà als nens després de l´extraescolar, ni recordarà que s´han acabat els macarrons, ni s´oferirà per portar la nena a l´aniversari el dissabte a la tarda. La galanteria és una altra cosa, molt més, no sé... etèria, més una actitud afalagadora. La galanteria se serveix en la seva dosi justa i ha de ser necessàriament apreciada per la seva destinatària. Si tu, jove estudiant, confons la galanteria del catedràtic que t´ha citat al seu despatx al vespre amb alguna cosa diferent; si tu, actriu en potència, no gaudeixes del joc de seducció a què t´està sotmetent el productor ricàs que t´ha citat a la seva suite al vespre, és que totes dues teniu un problema. Es diu feminisme. O pitjor, puritanisme. No sabeu apreciar la cavallerositat.
Cent artistes i intel·lectuals franceses han llançat un manifiest contra el moviment desfermat a Amèrica del Nord contra l´assetjament sexual, el famós MeToo, que denuncia agressions sexuals de tot tipus sofertes per dones en el cinema o la moda, i de pas en tots els àmbits de la vida. Es tracta de fer visible que el masclisme ha governat durant dècades el destí de moltes artistes, obligades a passar per la pedra. Parlem de violacions, de carreres fulminades misteriosament, d´adolescents trencades en el costat fosc de la faràndula, però es tracta en definitiva del que tota dona s´empassa al llarg de la seva vida com si no existís alternativa al silenci. Doncs bé, n´hi ha. Contra aquest sentiment creixent i imparable de poder femení han contestat les cent franceses, perquè no hi ha acció sense la seva reacció. El seu argument principal contra la denúncia massiva de l´abús que pateixen les dones a mans dels homes, traduït en abusos de tot tipus, es basa en l´amenaça que MeToo suposa cap a la galanteria, un bé superior que cal protegir. La seducció corre perill per culpa del feminisme. Dones que confonen que un home els cedeixi el seient a l´autobús amb què un home els obligui a fer-los una fel·lació sota pena de perdre la feina. Dones que no diferencien una invitació a sopar d´un grapeig a la cambra de la fotocopiadora. Dones que no són capaces de veure com un cavaller Roman Polanski, condemnat per drogar i violar una nena i evadit de la justícia, i que no pot ser un depredador perquè va fer aquesta pel·lícula tan bona, Un Déu salvatge. Des del respecte que pot merèixer l´opinió de qualsevol dona, inclosa Catherine Deneuve, signant del manifest gal, em fa molta vergonya veure com algunes venen les seves congèneres i s´acostes als poderosos fins i tot en les seves hores baixes. A pastar fang la galanteria. Entre la seva galanteria i la meva integritat, em quedo amb el segon. I la porta, ja me la obro i me la tanco jo.
