L´Alfred Romagosa és un dels millors caps de sala del món de la restauració catalana que conec. És el maître i soci del restaurant d´en Fermí Puig al carrer Balmes de Barcelona, on triomfa la cuina catalana de sempre. Abans, també amb en Fermí com a xef, ocupava la mateixa posició al ja desaparegut Drolma, el restaurant d´alta cuina de l´Hotel Majestic. L´Alfred en els seus primers anys professionals va treballar a l´Hotel Ritz de Londres, que és com el súmmum de l´hoteleria. Atesa la seva alçada i presència, era l´encarregat de fer un crit d´atenció i un cop de bastó ben cerimoniós perquè la clientela s´aixequés respectuosament, en el moment en què la reina mare d´Anglaterra (mare de l´actual reina Isabel I) entrava als salons de l´hotel per prendre unes copetes de ginebra amb les amigues. «Ladies and gentlemen, The Queen Mother is here!», proclamava l´Alfred.

Aquesta anècdota em va servir per tenir una idea més exacta del paper que tenia la monarquia a la societat anglesa i britànica. Una tradició legitimadora i un reconeixement a la seva utilitat per part d´un sector prou important del país. Fàcilment es fan comparacions. Fa anys, estava sopant un estiu amb l´empordanès Alfons Jordán, de Rupià, a la terrassa de l´Hotel Ritz de Madrid, establiment del que ell n´era brillantíssim director, ?ns al punt que l´havia recuperat gairebé de la ruïna. A la taula del cantó hi havia en Jaime de Marichalar, encara gendre del rei Joan Carles. Tres o quatre vegades va sonar el seu telèfon, on hi tenia com a sintonia l´himne nacional espanyol. Al ?nal, la gent ho va trobar una frivolitat i ?ns i tot un altre comensal va fer la broma que potser s´hauria d´aixecar cada cop que el trucaven en senyal de respecte. La gent se´n fotia. Quina diferència amb la reina mare britànica!

Isabel II, als seus 91 anys, ha batut tots els rècords. En fa 65 que és reina i ja en fa dos que va superar el que havia estat el regnat més llarg de la història d´Anglaterra, el de la reina Victòria. Ni coneixia l´anècdota de l´Alfred Romagosa, ni havia vist la pel·lícula sobre la reina, The Queen, ni la sèrie The Crown (La Corona) quan vaig fer una estada de sis setmanes a Londres. L´acadèmia d´anglès era al cantó d´un club privat de la força aèria i una tarda la Reina i el Duc d´Edimburg hi varen anar a prendre el te. Saludaven unes dotzenes de persones que estaven a la porta badant i tafanejant com jo. El príncep Felip, conegut per les seves declaracions excèntriques i políticament incorrectes, ens va preguntar si havíem pres ja el te i va marxar sense esperar la resposta. Em va semblar, tot el cerimonial, absurd i anacrònic. El marit de la reina fou clau per convèncer a ella, al primer ministre Churchill i al búnquer del Palau de Buckingham de la necessitat de retransmetre per televisió la ceremònia de la seva coronació. Ara ha parlat d´aquest fet en una entrevista emesa diumenge per la BBC. Explica que ho va passar fatal amb la corona al cap, pel seu gran pes, i que patia perquè no caigués si baixava el cap en llegir el discurs. El seu marit, sempre a punt amb les seves bromes, no se´n va estar: «carinyo, quin barret mes estrany que t´has posat avui». Des d´aquell dia varen estar exposats a l´opinió publica, però també la gent va saber que existien de veritat. Ara bé, qualsevol percepció que jo tenia sobre la institució monàrquica britànica canvia amb aquestes produccions audiovisuals de les que he parlat.

A The Queen, pel·lícula per la que Helen Mirren va guanyar un Oscar, s´aborda el trasbalsament que va suposar per a la corona la manera d´enfocar la mort de la princesa Diana, ja separada de l´hereu, el príncep Carles, però mare d´un futur rei. Diana era una de les persones més populars i adorades del país i al món. La fredor i la rigidesa del protocol, la incapacitat d´entendre el dolor de la gent, els va posar al país molt en contra. Ho va salvar la intuïció del primer ministre Tony Blair i la ?exibilitat de la Reina. Pel pont de la Constitució em vaig cruspir la primera temporada de la sèrie de Net?ix The Crown, que segueix tot el regnat d´Isabel II i, per Nadal, la segona. Els la recomano, és extraordinària la visió política i social britànica i del món que ens ofereix. M´ha permès descobrir la coherència del sistema polític britànic. És clar que podrien ser una república, però la monarquia té el seu sentit i un paper d´utilitat que encaixa perfectament amb el funcionament de la resta d´institucions: govern, parlament, commonwealth, la idiosincràsia del país, etc. Vaja, com aquí...