L'arribada de Roger Torrent a la presidència del Parlament de Catalunya representa l'arribada d'un canvi generacional que d'antuvi aixeca molta expectació. Tots els mitjans de comunicació ens han apropat aquest darrer cap de setmana al personatge. Pràcticament li han fet una anàlisi de dalt a baix. Sabem que des de sempre ha estat vinculat al món local, que els pares regentaven petits negocis a Sarrià de Ter, que té dues filles, que la seva muller milita també a ERC, que els agrada fer curses llargues, que s'ha aprimat per tal de conservar una bona figura, etc, etc... És evident que els periodistes ho volen saber tot de la segona màxima autoritat del país. Per cert, seria bo saber fins on arriba la imatge privada d'un personatge públic; però això són figues d'un altre paner.

Des d'ara Torrent té una gran responsabilitat. I el seu primer discurs ha estat molt ben valorat per la majoria de grups parlamentaris. I això que no ho tenia fàcil després de la proclama independentista d' Ernest Maragall. El propers dies presenten moltes dificultats i des de Madrid algun polític del PP ja li ha fet saber que vagi molt en compte o li pot passar el mateix que a la seva antecessora. És una llàstima que hàgim arribat a la situació actual on qualsevol decisió política o signatura d'algun document pot tenir unes conseqüències de caire penal. El primer gran interrogant és saber com administrarà el tema Puigdemont. És força complicat, però la responsabilitat política hauria d'anar molt més enllà que no pas rebre unes instruccions partidistes ja sigui d'un sector de l'hemicicle o de l'altre.

Roger Torrent, acompanyat de la Mesa del Parlament, té el repte de tornar a la normalitat i deixar enrere una etapa que ha acabat amb consellers i activistes empresonats i uns altres vivint a Brussel·les. En aquestes circumstàncies forçar la investidura de Carles Puigdemont pot portar un altre cop a un carreró sense sortida. I ja s'ha pogut veure que l'Estat no estalvia esforços a l'hora de prendre mesures dràstiques.

Seria bo que el nou president del Parlament liderés un full de ruta que fes possible establir ponts de diàleg no només entre els partits catalans, sinó que sense renunciar ningú a res es pogués dialogar amb el govern de l'Estat. Segur que des de Catalunya s'han de corregir molts errors, però és ben cert que fins ara Mariano Rajoy s'ha vist desbordat per alguns esdeveniments als quals no ha sabut donar la resposta adequada. Però tard o d'hora caldrà cercar una sortida a l'atzucac, entre altres motius perquè la situació actual fa molt mal tant a Catalunya com a Espanya. Les empreses continuen marxant de casa nostra, les inversions no es materialitzen i el turisme ha patit un descens considerable, la qual cosa és molt preocupant si tenim present què significa aquest sector per al nostre país.

La responsabilitat hauria de fer veure tant a JuntsxCatalunya com a ERC que ha arribat el moment de no forçar més la màquina i recuperar les institucions catalanes, que hauria de ser el primer objectiu. El camí cap a la República ha estat un fracàs i saltar-se les lleis o no gaudir de seguretat jurídica comporta una inestabilitat que no ajuda a recobrar el tremp que sempre ha caracteritzat Catalunya. Possiblement els independentistes necessiten més temps per eixamplar la seva base social i aquesta nova fornada de polítics ho hauria de tenir clar si de debò es vol conviure en pau i sense l'amenaça de l'article 155 que de fet anul·la les institucions catalanes. Tanmateix Ciutadans, com a primer partit des del 21-D, hauria de fer esforços per a ajudar a cosir ferides. Per un grapat més de vots no val la pena tensar més la corda. Inés Arrimadas en aquest sentit també té una gran responsabilitat i la seva manera de fer serà clau per saber si l'ascens de la seva formació política ha estat fugaç o bé ha arribat per consolidar-se. Al Parlament hi conviuen ideologies diferents, però amb personatges de la mateixa generació. El cap visible des de la setmana passada és Roger Torrent i té molta feina d'ara endavant. Però necessita complicitats si de debò els parlamentaris remen en la direcció d'encetar una etapa que no fracturi encara més la societat catalana.