Un pas important, que no serà fàcil

Lluís Torner i Callicó girona

Passades ja les darreres eleccions -pensem que precipitades- un cop aconseguida la majoria de vots per part del bloc independentista, i després de passar les festes, amb el neguit de com aniria tot plegat, i el com o de quina manera calia procedir, per garantir la voluntat de la majoria dels electors -tenint en compte la difícil situació d´alguns dels càrrecs electes- de moment s´ha aconseguit la composició de la Mesa, amb el no­me­nament, com a president, d´un personatge ben conegut, en Roger Torrent. Els gironins, en especial, ens en sentim molt contents, ja que es tracta del que, d´uns anys cap aquí, desenvolupava el càrrec d´alcalde de Sar­rià de Ter; un càrrec que, dar­rerament, compartia amb el de diputat del Parlament. Tots els que el coneixem, sabent que a més d´home conciliador i de molt bon tracte és una persona culta i alhora un excel·lent polític vocacional, tenim el ferm convenciment que serà un excel·lent president del nostre Parlament. I per consegüent l´hi desitgem un bon encert, en aquest nou càrrec i, sobretot, molta sort.

Tot i així, no ho tindrà gens fàcil, ja s´ha vist clar quan, ja d´entrada, en la presa de posició del seu càr­rec, després de les seves paraules conciliadores, manifestant la seva voluntat de voler «cosir» allò que s´hagi pogut «estripar» i de voler atendre a tothom, sigui del partit que sigui, ja li han sorgit les primeres crítiques; uns titllant-lo de massa conciliador, i uns altres, ben al contrari, atribuint-li, ja abans d´hora, l´esperit continuador dels seus antecessors. Sigui com sigui, pensem que cal veure-ho com un pas important; ara, però, ve el més difícil de tot, determinar com es farà la formació del nou govern, tenint en compte la delicada situació dels dos personatges escollits com a caps, i de quatre dels nous diputats.

Cal esperar, però, que tot pugui acabar de la millor manera possible. Ben aviat ho veurem, mantinguem l´esperança i l´ànim.

La pobresa intel·lectual del conferenciant Puigdemont

Quim duran banyoles

Una professora anomenada Wind de Copenhaguen ha desmuntat la misèrrima idiosincràsia de Puigdemont en un moment, fent-li aquestes intel·ligents preguntes, al pobre pastisser somiador de truites (un pobre somia-truites! que diem els catalans): «D´on ve aquesta urgència per la independència? Al meu entendre, Catalunya és la regió més rica d´Espanya. Són només uns malcriats que estan intentant lliurar-se dels pobres?», va preguntar Wind, que també va qüestionar la «legitimitat» de l´1 -O, ja que només el 43% de la població va votar, i llavors qui garanteix que es respectin els drets dels no independentistes...

Això és pensar amb coherència, i no amb aquest etern embolic independentista sense cap fonament polític, ni humà, ni social, sostenible!

Matar puces

i dormir

Mateu Frigoler Teixidor Canet d´Adri

Aquest final d´estrofa el deien la mainada en un joc d´aquells anys de postguerra, en què les puces eren uns animalets molt freqüents en moltes cases, sobretot a les de pagès.

Quan algunes vegades he sentit a algun mestre queixar-se avui dia de la poca netedat d´algun alumne, els voldria fer recular 70 anys enrere, concretament al meu poble de Bescanó, que en aquell temps quasi només vivia de la pagesia. El col·legi de Bescanó dels anys 40 als 60 i escaig tenia 4 mestres i 4 classes, i, com estava manat, amb els nois i noies per separat. Els mestres Josep Ruhí i l´Anna Cabané tenien cura dels joves de 10 a 14 anys, i els seus companys, en Lluís Vigué i la Lluïsa Suñer, de la mainada de 6 a 10 anys. L´assistència era d´uns 30-35 alumnes per escola, encara que guardo una fotografia del mestre Ruhí, que l´any 1945 en tenia 56! Déu n´hi do! Eren anys de misèria en els quals bons sabons, colònies i detergents eren un autèntic luxe.

Si veure saltar les puces per sobre dels pupitres era a vegades una atracció, els polls tampoc volien ser menyspreats. En aquells dies en què el petroli es feia servir per a estufes i fogons de cuina, era normal per a alguns pares fregar els cabells dels fills amb aquell producte que resultava ser un eficaç matapolls. Del que més recordo de la classe del mestre Ruhí eren uns germans de Sant Gregori, que, pel fet de viure a pagès voltats d´animals anaven sempre car­regats d´un veritable exèrcit de puces. Cada matí arribaven amb el coll vermell, a conseqüència de la gran quantitat de picades que patien durant la nit. El mestre Ruhí, un home d´una pulcritud extrema, es desesperava. De vegades, després de 65 anys, encara em trobo amb un dels germans per Sant Gregori i, instintivament el primer que faig es mirar-li el coll.

Un dia que sempre recordaré va ésser aquell en què vaig anar a la taula del mestre per llegir una redacció, abans meu hi havia anat el ja quasi domador de puces. Al mestre li va agradar molt la meva redacció i va voler que la llegís en veu alta davant dels companys. Era una historieta de la guerra civil que havia escoltat moltes vegades del meu pare. Abans de començar la meva lectura el mestre amb va dir: «Un moment Mateu», una puça grossa com un gra de blat, potser estava prenyada, anava fent petits salts per sobre la seva taula. Aquest va agafar un d´aquells regles amples de fusta que abans hi havia marcat amb els centímetres i «plafff», la va esclafar sense pietat. Uix... va dir, ja pots tornar a començar, noi

A la festa de Sant Antoni Abat de Maçanet de la Selva no hi va haver exhibició de doma dels genets de Vidreres, ni exposició de carruatges, com publicàvem dilluns a la pàgina 8, tot i que s'havia anunciat a la web de l'Ajuntament.