El «conservadorisme compassiu» -com li deia George Bush fill- té el seu cor. Llegeixo en un diari que la primera ministra de la Gran Bretanya, Theresa May, ha nomenat Tracey Couch, de 42 anys, secretària d'Estat per a la soledat. O més ben dit, per combatre els devastadors efectes de la solitud entre gent gran, una malaltia social que al Regne Unit afecta un nombre creixent de persones, segons un informe parlamentari que acaba de ser fet públic.

I ja es compten per centenars de milers les que durant el període de temps d'un mes no han mantingut cap conversa amb un amic o un familiar. «Per a massa gent -va dir la senyora May- la solitud és la trista realitat de la vida moderna, i jo vull que tots nosaltres actuem en conseqüència per atendre aquells que han perdut éssers estimats i ja no tenen a ningú amb qui parlar o compartir els seus sentiments». Una epidèmia que s'ha tornat incontrolable a mesura que es debiliten també una sèrie d'institucions que contribuïen a mantenir els llaços socials com els sindicats, l'Església, la família, els bars, els centres de treball, i fins els caixers dels supermercats, o els empleats de bancs i gasolineres, on els éssers humans comencen a ser substituïts per màquines. «Passem més temps al dia sols que fa deu anys», ha conclòs la diputada laborista que presidia la comissió parlamentària que va fer l'informe.

Però no tot és compassió, altruisme i solidaritat amb les persones grans en la intenció política del Govern conservador britànic. Segons es desprèn d'un estudi de la London School of Economics, deu anys de solitud d'una persona gran (és a dir, sense recórrer al suïcidi patriòtic) representen un sobrecost de 6.000 lliures esterlines (6.800 euros) en sanitat i atencions dels serveis públics locals. Tot això els porta a concloure que cada euro invertit en activitats encaminades a combatre o prevenir la soledat de la gent gran podria generar fins a tres euros d'estalvi. Un bon negoci, segurament. La dificultat ara està a determinar quin tipus d'activitats són les millors per combatre la solitud en una civilització creixentment insolidària. Augmentar i millorar el nombre de residències? Portar la gent gran al camp a ocupar llogarets abandonats? Crear una xarxa d'assistència domiciliària eficient i professional? De tot això s'ha sentit a parlar però gairebé res es concreta, entre altres coses pel seu alt cost pressupostari.

La solitud, a més d'una desgràcia, és un material literari de primer ordre. L'escriptor colombià Gabriel García Márquez va construir al voltant d'aquest sentiment una novel·la immortal, Cien años de soledad. I l'escriptor austríac Peter Handke, una altra també molt famosa, La soledat del porter davant del penal. Soledades, en plural, va ser el primer llibre de poemes d' Antonio Machado. I també sobre aquest assumpte i sobre aquest autor (Las otras soledades de Antonio Machado) va girar l'argument del discurs d'entrada del poeta Ángel González en la Reial Acadèmia Espanyola i la contestació d' Emilio Alarcos Llorach. Hi ha moltes classes de soledat, com va dir en vers Lope de Vega: « A mis soledades voy/ de mis soledades vengo/ porque para andar conmigo/ me bastan mis pensamientos».