Hi ha gent que, per més que eventualment aconsegueixi donar símptomes d'una suposada normalitat, sempre acaba essent tòxica. Són persones que semblen genèticament dissenyades per putejar un tercer, perquè imposen el seu criteri sense atendre raons, perquè actuen moguts per una miseriosa superioritat moral, o perquè estan convençuts que els seus arguments no tenen rèplica possible. Pontifiquen, jutgen, difamen. Els reconeixereu per la seva insistència a enrarir l'ambient, per la profunda fatxenderia de les seves identitats digitals Ho porten escrit a la cara, imprès al somriure. La majoria de vegades no els esculls, simplement irrompen a la teva vida. Per imperatiu professional o sentimental, els veus orbitar a la teva rutina i divideixes la teva percepció en dos mons: en un, el real, busques fórmules per cohabitar amb aquest ésser capaç d'alterar les atmosferes i les relacions del seu entorn, a causa de la seva arribista, interessada i clarament megalòmana concepció de l'espai i el temps. En l'altre, l'imaginari, viatges a hipotètics episodis quotidians en què li trenques tots els ossos de la cara, on la justícia poètica existeix i aquest personatge tòxic sucumbeix a la seva pròpia bilis, retransmès en directe per a tots els països del món i amb ciutadanes i ciutadans d'arreu del planeta aplaudint amb delit el teu indiscutible paper en la fi de la toxicitat encarnada.
D'acord, això últim ja és més flipat (somiar és gratis, què carai), però sí que hi ha una arma molt poderosa contra la gent tòxica: la veritat. Sí, sí, tal com sona. En molts casos ens hem acostumat que aquests individus despleguin la seva maldat impunement, perquè d'alguna manera acceptem que formin part del nostre paisatge. El que dèiem: no els hem escollit, simplement hi són, sovint per motius que s'escapen al nostre control. Però el que sí és a les nostres mans afavorir un gir de guió. Trencant els nostres silencis, socialitzant la toxicitat aliena, posant en evidència la seva incontenible tirania. I, sempre que es pugui, acostar-se sense por a la persona que supura merda i, mirant-la als ulls: pronunciar amb força i sense titubeig el seu veritable nom: imbècil. És un camí difícil de recórrer, perquè en el fons voldríem que les coses fossin més fàcils i menys tenses. Però quan ho fas et quedes tan descansat, t'envaeix una felicitat tan visceral, que l'únic del que et penedeixes és de no haver-ho fet abans.
