Fins fa quatre dies, pels carrers hi havia respecte per les persones de més edat. En una vorera estreta, els més joves cedíem el pas als més grans, als bars no cridàvem i si ens escridassaven per alguna malifeta, de ben segur que ens ho mereixíem. Com el dia que amb un fil de veu vaig avisar un sabater que el meu cognom és amb ve baixa i després del ruixat que va deixar anar vaig entendre que hi havia gent gran que no havia pogut anar a estudi. I quan acabat l'Apocalipsi vaig cercar consol amb els meus pares, l'esbroncada va ser doble i amb un idioma diferent per cada orella, com si em volguessin entrenar per fer de traductor a l'ONU. Ara el drama es resoldria trucant a la policia o estomacant el sabater. D'aquells mals tràngols en trèiem que quan fóssim grans ens tocaria de posar ordre al món. I arribada l'hora, quan en una vorera estreta ens ve de front un marrec pedalant la bicicleta amb una sola roda, com si hagués guanyat una cursa de motos, si vols dir res, t'apareix l'espectre del sabater reencarnat en un adolescent malcuat, emprenyat perquè no es pot expressar amb llibertat. I quan vols cercar consol amb els de la teva edat, també et renyen per haver-li dit res. L'escola fa anys que ha prioritzat l'ensinistrament en algunes emocions, les bones, i quatre crits els semblen la imitació d'una pel·lícula de soldats. Per molt que s'hi facin els mestres, els models de conducta s'interioritzen mirant la tele, on l'heroi, individualista i modern, fa la seva llei, la que més li convingui, i si algú es queixa, vinga cops de puny i tal dia farà un any. Com que els més grans no tenen ascendent sobre els més joves, les disputes que abans s'arreglaven amb una sola mirada les ha de resoldre l'Administració, a través de la policia, seguint protocols enrevessats. A Girona fa uns mesos que han tornat a activar l'ordenança que regula les bicicletes i, per fer creure, la solució ha estat cosir a multes el personal. És dolorós però necessari, per afavorir la convivència i alleujar de feina el Trueta. Malgrat les sancions, les il·legalitats encara hi són cada dia, als mateixos llocs de sempre. Però cal ser perseverant i no atendre a excuses, vinguin d'on vinguin, perquè els vianants no tenen cap culpa ni de l'actitud dels conductors de cotxes ni del traçat dels carrils bici. Si l'Ajuntament no se'n sortís, ens haurà de donar llicència per actuar als que vam aprendre de la generació del sabater a fer anar recte els malcuats i així, pel mateix preu, també sabran que d'emocions n'hi ha unes quantes més.