Per cercar una solució al conflicte a Catalunya, seria lògic fer un diagnòstic correcte del mateix. En aquest sentit, i arran dels esdeveniments entre agost i desembre (atemptat de la Rambla, jornades parlamentàries de setembre, referèndum l'1 d'octubre, declaració d'independència i aplicació de l'article 155 de la Constitució, empresonament de líders secessionistes i eleccions del 21-D ), un factor a tenir en compte és que s'han consolidat dues percepcions antagòniques dels mateixos fets.

Per a la opinió pública independentista (47,5% del vot), hi va haver: desprestigi dels Mossos, filibusterisme parlamentari constitucionalista, repressió policial contra votants el dia del referèndum, intervenció il·legal de l'autonomia i empresonament injust de líders secessionistes i eleccions il·legítimes, amb un resultat que permet restaurar l'expresident Puigdemont. Per a la opinió pública constitucionalista (43,5% del vot a Catalunya i majoritari a Espanya, encara que amb un PSC partidari de «bastir ponts»): es va menysprear el Rei a la manifestació posterior als atemptats i es va fer cas als avisos previs; es van violar els drets dels parlamentaris constitucionalistes, en el debat de setembre; es va celebrar un referèndum il·legal, fet pel qual va ser necessària la intervenció policial per impedir-ho; es va aplicar correctament la Constitució, per evitar la deriva d'un Govern colpista i els que estan a la presó són polítics presos per suposats delictes (no presos polítics, com defensa l'independentisme).

La pregunta a fer-se és: ¿es pot trobar algun terreny comú per facilitar la cohesió, en aquesta comunitat? La resposta, a mig termini, és negativa. Malgrat que cap de les dues parts té força suficient per imposar el seu relat. Continuarà.