El Govern espanyol té moltes ganes de demostrar que mana de veritat. Que són seus el regne, el poder i la força. I que no li tremola el pols ni es desvia del seu propòsit per objeccions jurídiques. Ahir es va fer el desentès a l'informe del Consell d'Estat, contrari a recórrer davant el Tribunal Constitucional la designació de Puigdemont com a candidat a la investidura. És cert que l'informe era preceptiu però no vinculant. És a dir, que el Govern estava obligat a demanar-lo encara que no en tingués ganes, però que si no li agradava se'l podia passar pel folre. I això és exactament el que ha fet, partint del principi utilitari que els informes són molt interessants quan et donen la raó, però es poden obviar en cas contrari.

Soraya Sáez de Santamaría, retornada a l'escenari després de les setmanes d'ocultació que van seguir a l'ensulsiada del PP a les eleccions catalanes, és qui ha donat la cara en primer lloc per justificar la decisió governamental de tirar pel dret prescindint dels advertiments del Consell d'Estat, una mena de consell d'ancians amb molta política a les seves espatlles, i gens sospitós de complicitat amb el separatisme (el presideix José Manuel Romay Beccaría, que va ser ministre amb Aznar i personatge clau del PP de Galícia, on va exercir de mentor polític de Mariano Rajoy). Soraya ja es va cremar amb els resultats del 21-D, i tornarà a fer-ho si, en el futur, el Tribunal Constitucional sentencia en contra de la impugnació. Però la normativa estableix que les resolucions autonòmiques queden suspeses quan el tribunal admet a tràmit la impugnació del Govern, que disposa així d'una arma sempre carregada per paralitzar qualsevol iniciativa, decisió o llei de la Generalitat.

Amb la simple presentació del recurs d'inconstitucionalitat, fonamentat o no, Soraya i Rajoy poden declarar il·legal que el president del Parlament, Roger Torrent, porti al ple la investidura de Puigdemont. L'executiu central només quedaria fumut si el Constitucional es negués a tramitar el recurs, una decisió força inusual però no impossible. De moment, el Govern basa la seva decisió en dos principis: ho fa perquè pot fer-ho, ja que la llei l'hi permet, i ho fa perquè vol fer-ho, ja que està disposat a qualsevol cosa per evitar la humiliació de veure com el Parlament, un altre cop independentista, consuma la restitució del president cessat per l'article 155. Perquè puc i perquè vull: dues raons que parlen soles.