Un dels meus grans anhels professionals és treballar des de casa. Sí, ja sé que hi ha un grapat de feines que es poden desenvolupar des d'àmbits plenament domèstics però encara queda molt per recórrer. Fa uns anys, el president del govern espanyol, Mariano Rajoy, va fer un gran pas al respecte atenent un seguit de rodes de premsa a través de televisors. Rajoy va actuar com el gran estadista que és, com un pioner, com un avançat al seu temps, donant solució pràctica, de retruc, a una de les grans incomoditats del gestor públic: donar explicacions. Jules Verne o Isaac Asimov menjaven merda al seu costat. A més, qualsevol aguanta la contínua impertinència de molts periodistes que a sobre no es conformen amb notes de premsa i fan preguntes absurdes i partidistes. Ara, el també visionari Carles Puigdemont agafa el seu relleu i es proposa anar una mica més enllà exercint com a president de la Generalitat des del seu nou pis d'estudiant d'Erasmus. Excelsior!, que diria el mestre.

Si al polític ras no li cal disposar d'un intel·lecte superior per exercir les seves funcions bàsiques, per fer de governant tampoc hauria de ser condició sine qua non obtemperar imposicions més pròpies de segles passats tals com la presència física. Gràcies a l'avenç de les noves tecnologies, i a la bonhomia de les sempre equànimes companyies telefòniques, avui en dia es pot gestionar qualsevol cosa des de casa. I si no digueu-li al director de la DGT, Gregorio Serrano, que des de la seva bat-cova sevillana va resoldre amb una eficiència quasi quirúrgica la crisi de la nevada del passat dia de Ries; gràcies al seu telemàtic savoir faire, els afectats només van quedar atrapats durant tota una nit a l'interior dels seus vehicles -un total de 3.000- i a sobre es van beneficiar d'una sessió de fred intensa molt beneficiosa per al cutis i el sistema circulatori. Dit això, quin problema hi ha que Puigdemont exerceixi el seu càrrec a distància per skype, instagram o tinder? De fet, fa temps que es comunica amb els seus conciutadans amb enginyoses i lúcides piulades a Twitter, una xarxa social on de fet prima la ponderació, la seriositat i la intel·ligència de la majoria dels seus usuaris.

Només d'imaginar-me polítics interpel·lant entre ells els parlaments a través de projeccions telemàtiques tinc una erecció nivell adamantium. Amb perdó. Celebrem, doncs, l'arribada d'aquest nou polític virtual que ha sabut superar les seves òbvies limitacions amb tecnologia high tech, un fet que ja comença a donar-nos tardes de glòria i que convertirà la vella política en l'espectacle de masses definitiu del S. XXI. Phillip K. Dick, un altre dels grans gurus de la literatura de ciència-ficció, es preguntava fa justament cinquanta anys si Els androides somien xais elèctrics? Encara avui estem lluny de saber-ho però el que està clar és que els votants que anhelem l'adveniment de Skynet sí que somiem governants 3.0.