D un temps ençà, ha crescut la tendència a «personalitzar» les decisions dels tribunals i les actuacions de determinats fiscals o advocats en assumptes que són més o menys mediàtics. Ja no és tant que el Tribunal Suprem o l´Audiència Nacional hagin dictat una resolució, sinó que es destaca que el magistrat tal o el jutge qual han dictat determinada resolució, personalitzant molt més el que hagi pogut dir o deixar de dir, i sovint relacionant-ho amb altres assumptes en els que hagin intervingut.

El mateix ha passat a la fiscalia; ja no es diu que el Ministeri Fiscal, el Ministeri Públic o directament el Fiscal, ha demanat tal pena o mesura, sinó que també es personalitza amb el nom i cognoms del fiscal en concret que ha intervingut, i inevitablement això també es posa en relació amb altres assumptes en el que hagi pogut intervenir, encara que no tinguin res a veure entre ells.

Fins i tot en ocasions s´emfatitza més qui ha dictat la resolució que la mateixa resolució en si, el contingut de la qual de vegades sembla passar a un segon pla.

També és cert que el mateix ha passat pel que fa als advocats que exerceixen les defenses, tot i que aquí potser té més raó de ser, ja que en definitiva són professionals que ofereixen els seus serveis en el mercat, i determinats assumptes no deixen de ser una bona oportunitat per fer-ne publicitat, publicitat que ni necessiten ni haurien de buscar els que són funcionaris públics.

S´ha debatut molt -potser no el suficient- sobre les relacions entre jutges, fiscals i advocats dins de l´ordre penal. Jo m´hi he trobat en alguna ocasió, sobretot amb clients estrangers, que se sorprenien quan entraven a la sala de vistes i veien el jutge parlant amistosament amb el fiscal (aquell senyor que l´està acusant i que veuen com el dolent de la pel·lícula), i a vegades també companys, normalment de fora de la pla­ça, que desconfiaven quan veien a l´ad­vo­cat de l´acusació particular o de la defensa parlant efusivament amb el fiscal. Si a més a més en el judici es feia un recés, i a­quests aprofitaven per anar a fer un cafè junts o dinar plegats abans de tornar a la sessió del judici, ja us podeu imaginar els comentaris que això podia provocar en gent poc habituada o poc coneixedora de com funciona això de l´Administració de Justícia.

Reflexionant sobre aquestes qüestions amb el meu company de despatx, vaig recordar una entrevista que va sortir publicada al Diari de Girona al gener de l´any 1989 (ja fa uns quants anys), i que li va fer la periodista Magda Bouso al meu pare, llavors President de l´Audiència Provincial de Girona, i que vaig poder recuperar de la meva hemeroteca personal.

La veritat, era una entrevista molt entranyable, ja que destacava la part més humana del personatge, la seva estima pel territori i el seu anhel per jubilar-se a Girona i descansar finalment en aquesta bella terra, com finalment així va ser (q.e.p.d.).

Però vaig voler recuperar l´entrevista per una frase que recordava i que el meu company de despatx m´hi va fer pensar. Deia el meu pare, i així ho recollia la periodista, que «amic és aquella persona que no et plantejarà mai un problema que posi en perill la teva amistat».

Aquesta màxima, elevada a principi general del dret, hauria de ser present sempre en qualsevol actuació, ja sigui professional o no professional, amb totes aquelles persones a les que considerem amics, siguin de l´estament que siguin. I és que en el circ, al teatre o simplement dinant o fent una copa, serà en «Joan» o la «Joana», però a la sala de vistes serà «Sa Senyoria». Malament rai si no ho sabem diferenciar.