D acord amb la Unesco, actualment hi ha uns 6.000 idiomes en el món. La meitat d´ells estan en perill d´extinció. La taxa d´extinció d´idiomes és alarmant; desapareixen aproximadament dos idiomes al mes. Així es perd bona part de la diversitat cultural de la humanitat, els petits (o grans) mons mentals que donen, forma, color , vida i riquesa a la realitat plural de l´espècie humana.
Dades aportades pels catedràtics de Genètica, Eduardo Costas i Victòria López, -Universitat Complutense de Madrid-, a la revista científica digital Tendències (www.tendències21.net)
L´article va més enllà d´aquestes dades genèriques; fa unes afirmacions sobre la supervivència del català que em sonen com si fos el seu rèquiem o si voleu al cant fúnebre de les seves absoltes.
Fixeu-vos quins titulars dona en el seu resum introductori: «La independencia de Cataluña tardará en aplicarse no menos de 14 años, cuando la probalidades sean superiores al 5%, segun el principio copernicano. La extensión futura de la lengua catalana serà apenas ochenta veces menor que la del castellano, según el mismo principio y diversos procedimientos estadisticos derivados, como la probabilidad Bayesiana, el argumento del juicio final, el argumento Delta, o la catástrofe de Carter».
Deixo als científics la validació del mètode, tanmateix, em quedo amb la dada que tot i la independència, la projecció de la realitat futura del català es desoladora. Ambdós científics, estimen en el seu treball que la expansió futura del català, serà en prou feines del 1/80 del castellà (80 vegades menys).
L´alarma sobre l´agonia del català no és nova. Sense saber aquestes dades, el bisbe Antoni Deig (epd) afirmava en una entrevista d´Albert Sáez: «...Per molt que diguin, si una llengua està en perill a Catalunya, és la catalana i no la castellana. Pot ser que hi hagi castellanoparlants que tinguin dificultats, com en tindrien a França, Anglaterra, els Estats Units, etc. És veritat que hem de ser respectuosos com puguem amb els drets de les persones i les famílies, però no podem oblidar que una llengua és també una realitat col·lectiva i territorial. Si alguna cosa vol dir que el català és la llengua pròpia de Catalunya, és que és pròpia del territori que anomenem Catalunya; això bé que ho tenen clar a Madrid o a Valladolid. Un bilingüisme a ultrança, com el que defensen alguns polítics comportaria la mort ineludible de la llengua més feble i segurament ells ho saben molt be...»
Perdoneu l´extensió de la citaci´´o, però l´he considerat necessària per un prec que vull fer a continuació, dirigit a un altre eclesiàstic, el cardenal arquebisbe de Barcelona Joan Josep Omella, nou vingut a Catalunya que en la seva carta dominical (04/01/2018) exhorta a treballar per la pau, especialment en un moment de conflictivitat política, mitjançant la «concòrdia i la cohesió social» i posa com a model al difunt Bisbe Joan Carrera per la seva tasca social als barris, on molts nous arribats «els altres catalans» de Paco Candel, parlaven castellà i algunes Parròquies els acollien amb aquesta llengua. Certament així va ser, però cada moment sociològic té les seves necessitats i ara el dèbil, és el català i no el castellà.
El mateix bisbe Carrera manifestava la seva passió pastoral en quatre àmbits ben definits: l´Església, els mitjans de comunicació, el compromís social/obrer i Catalunya. Tot i ser moltes vegades incomprès per la seva catalanitat, que el portà a redactar les «Arrels cristianes de Catalunya», de clara i contundent afirmació nacional catalana, signada per tots els bisbes catalans d´aquells temps i que en un llibre pòstum descrivia així la seva actitud catalanista:
«Jo em vaig veure obligat a ser nacionalista, perquè el meu país era atacat, i l´havia de reivindicar i defensar. Però no per gust. Si Catalunya hagués tingut el que havia de tenir tot país, jo m´hauria preocupat d´altres coses».
Senyor cardenal, modestament demano que la «concòrdia i cohesió social» per la pau a Catalunya, es basi de totes, totes, en les exhortacions proclamades en l´encíclica del bon Papa Joan XXIII «Pau a la Terra» i d´una manera especial en allò prescrit pel tracte a les «minories ètniques / culturals» que afecta plenament a la nostra llengua i que tants i tants homes/dones d´Església, com bisbe Carrera, posat com a model per vostè, han defensat indefectiblement.
Li demano, per la projecció pública de la seva missió pastoral i per la rellevància que pot tenir, el testimoni d´un «no català» d´origen, però si català parlant, per al defensa d´una llengua minoritària en perill i amb ella tot un univers cultural i mental. Entenc que com a cristians, no només és un dret estimar-la i defensar-la, sinó un deure, de justícia, de veritat, de llibertat i d´amor per els més febles, com ens demana la gran encíclica de la pau i la convivència.
